divendres, de juliol 28, 2006

ELS COMIATS

Estic oficialment sol a la residència. Encara que en Gambad encara corre per aquí, marxarà el dilluns, i jo estaré el cap de setmana fora, així que segurament no ens veurem més (bé, potser sí. Al final us ho explico). Per això ens hem ja acomiadat fa uns moments. Hem quedat al menjador, on hem intercanviat regals (jo li he donat unes monedes d'Euros, d'1 i 10 cèntims i d'un €; ell m'ha regalat una petita pintura inspirada en el paisatge mongol molt maca). Hem intercanviat algunes impressions -poques, perquè cap dels dos parla massa- i invitacions a visitar els respectius països. I res més, perquè tot i que en Gambad és un molt bon noi i teníem molt bona relació, aquesta no era molt estreta.
Una estona abans també li havia dit adéu a en Subhajit (ara hauré de tornar a mirar les pel·lis tot sol), que se n'ha anat a Cheongju (no confondre amb Jeonju ni amb Kongju), on seguirá estudiant coreà durant dos anys, i ajudant a una professora a fer un diccionari coreà-bengalí, tot i que ell preferiria haver tornat a l'Índia. Ahir la Maki i jo vam anar a sopar amb ell, a manera de comiat. La relació era més estreta, tot i que curiosament va començar a ser-ho fa relativament poc, quan els primers van començar a marxar. Suposo que la solitud fa la unió. Durant el sopar i el posterior gelat se'l veia una mica compungit. Em va explicar de camí altre cop a la residència, mentre recordàvem com havíem viscut el primer dia a Corea, que durant els primers tres mesos d'estada no pensava en altra cosa que en tornar a casa. Ara sembla que li tornarà a passar el mateix.

Tots els comiats han estat diferents, perquè totes les relacions ho han estat també. Tot i que la casualitat també hi ha jugat el seu paper. Amb els xinesos no vaig passar d'un simple "adéu i que et vagi bé" en la majoria de casos. Fins i tot amb alguna de les noies ni això, perquè no va ser possible (vivim en edificis diferents) ni tampoc ens hi vam interessar. Només en els casos d'en Yu Jiahua i en He Xudong vaig anar a la seva habitació (la mateixa) a xerrar durant uns minuts. El mateix que havia fet amb en Sumon.
Més temps vaig dedicar, és clar, a acomiadar a persones com l'Eszter, amb qui vam anar a prendre alguna cosa l'última nit i a xerrar durant una bona estona. Però a ella ja l'havia vist també el dia anterior en que vam sortir de festa (l'última, vam dir), i tants altres dies anteriors.
A la Sumi fins i tot la vaig acompanyar (i ajudar a dur l'equipatge) fins l'estacióde l'autobús que l'havia de dur a l'aeroport. Però és que ella va marxar a les dues de la tarda, mentre la majoria ho feien de nit o matinada.
Els casos de la Dace i la Yumi van ser força similars. El dia anterior a la seva marxa (de matinada), vam quedar al vespre a la sala de la televisió que hi ha davant la botiga de la residència. Allà vam ser-hi una estona parlant i menjat alguna cosa (tipus patates fregides), i fins i tot bevent vi el dia de la Dace! Aquest tipus de comiat no es correspon amb el grau de relació que havíem tingut amb la Yumi, però les circumstàncies van fer que només tinguèssim aquest moment per a trobar-nos (això va més aviat per la Maki, perquè jo a la Yumi la tornaré a trobar ben aviat).
Estic prou content de com van anar aquestes trobades, encara que d'un comiat un mai en pot estar content. L'única espina clavada va ser el no poder-nos acomiadar personalment de la Yoly. L'havíem de veure també un dia per la nit a la botiga, però ella havia anat a sopar fora i va arribar més tard del que es pensava... molt tard. Així que la Maki i jo vam haver de marxar. Al dia següent ella marxava pel matí, però nosaltres anàvem d'excursió, així que la vam trucar per telèfon. Hi vam poder parlar i dir adéu, però no va ser el mateix.

Un patró comú a tots els comiats ha estat el desig d'un futur retrobament. Vine a visitar-me a Bangladesh, vine a visitar-me a les Filipines, vine a visitar-me a Barcelona... Essent realistes caldria dir que difícilment acabarem complint aquestes "promeses", però vull pensar que sí. Del que no hi ha dubte és de que es tracta d'una sensacional excusa per a viatjar! I alguns d'aquests països estaven ja en la meva llista d'imprescindibles, com l'Índia o la Xina. Així que amb el temps qui sap. El millor és que ara tots tenim les nostres adresses d'internet, i el Messenger del Hotmail és una gran eina per a mantenir la comunicació amb persones a les que ja no veus.
Sobre aquesta possibilitat de tornar a veure en Gambad ben aviat, val a dir que també val per a en Yu Jiahua. Resulta que tots dos seguiran els seus estudis aquí a Corea (les condicions de treball al laboratori són més òptimes, diuen). Així que ara han marxat a casa, però tornen. Concretament, i curiosament, tots dos ho faran el dia quinze d'agost. Jo llavors seré al Japó, però torno el dia 18, i tindré encara els dies 19 i 20 per a passar-me per aquí a fer-los una visita. Faltarà que els trobi, però suposo que no hi haurà problema si vinc a l'hora de dinar. Potser també em trobo amb la Tonya, però no estic segur de quan tornava ella.

Ara tinc per endavant una setmana i mitja en què no tindré companyia per aquí (la Maki torna de treballar cada dia a les set de la tarda). Però no em fa res. No, perquè no és gaire temps, i crec que també tindrà la seva gràcia. Això sí, ja friso pel moment en què retrobaré tots els meus amics. Els que tinc a casa meva i els escampats per la resta del món. Una abraçada a tots!

(Afegeixo aquí un petit homenatge a tots aquest integrants del programa IFR, que durant gairebé un any han estat com la meva família aquí: Wang Xiaokun, Wang Tz Ling (Sophia), Zhou Yunlan, Yu Jiahua, He Xudong, Wang Jun, Hu Xiaoyan, Qian Zheng, Zhang You, Nargiza, Tonya, Sumon, Sumi, Subhajit, Dace, Eszter, Yumi, Gambad, Yoly)

2 Comments:

At divendres, de juliol 28, 2006, Anonymous Anònim said...

Ei, noiet!
On són aquests ànims?! Imagino que no deu ser fàcil veure com tot es buida i tu segueixes allà, oi? Mira el costat bó, segur que ara pots investigar més... (jijij, quina xorrada més gran acabo d'escriure). De veritat, no t'amoïnis gaire i gaudeix dels últims dies a l'altra món. I, sobretot, molt bon viatge al Japó i no t'oblidis de la meva postal! (jijiij)
Una abraçada!!
miriamb.

 
At dimecres, d’agost 02, 2006, Anonymous Alex said...

A mi sempre m'agrada mirar la part bona de les coses: si, t'has despedit de un munt d'amics, pero mira, cuantes persones poden dir que tenen un munt d'amics escampats per tot el mon?

Apart de l'excusa per poder viatjar, clar ;)

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home