dilluns, de juliol 31, 2006

BUSAN, EL RETORN

Com que en la visita anterior a Busan (ara fa un parell de mesos) ens havien quedat coses al tinter (recordeu?, per la pluja i tal), doncs ens vam conjurar per a tornar-hi. I així ho hem fet aquest cap de setmana, en el que probablement és el meu darrer viatge per Corea. La bona notícia és que vam poder fer allò que volíem, i que el temps ens va respectar (bé, a mitges, perquè fotia una calor!!). Llàstima que allò que vam fer va resultar no ser allò que esperàvem. Però n'estic satisfet de totes maneres.

Allò que vam fer no va ser gran cosa. Hi vam anar el dissabte pel matí. En quatre hores hi èrem, però el desplaçament en metro de l'estació d'autobusos a l'hotel (el mateix de l'altra vegada) era d'una hora! Era ja la una de la tarda, i volíem anar a una platja que és força famosa. Doncs una hora més es necessitava per a anar-hi, i no ens descuidem de la de tornada. Total, que no hi va haver temps per a res més aquell dia. Però la platja va estar bé. Curiositats: us confirmo que la "mania" que els coreans tenen al Sol -i també el seu pudor- els fa banyar-se vestits; a més, la platja està totalment coberta de parasols, no de la gent, sinó que hi són allà intal·lats per l'ajuntament imagino, així que arribes, busques un parasol lliure i t'assentes al llençol de plàstic que també hi ha col·locat... i ningú s'emporta a casa; i a uns quants metres de la sorra, on l'aigua encara no em cobria, hi havia un socorrista que no deixava anar a la gent més enllà. Els venedors de begudes i menjar es mouen ajupits entre aquest bosc. Per cert, dec haver sortit a la tele coreana, perquè em van entrevistar per a preguntar-me què tal era la platja. Jo els vaig dir que era estrany que hi anessin amb tanta roba :D
Allò estava ple com un ou, gairebé semblava el metro.





El diumenge vam fer una cosa novedosa. Per primer cop vam agafar un vaixell. Aquest ens havia de dur per unes illes que són en si mateixes un parc natural. Jo creia que es tractaria d'una mena de creuer, però al final va ser un simple desplaçament fins a la illa (Geoje), on llavors t'havies de moure amb autobús o taxi. Però entre la calor, que va afectar bastant a la Maki, el poc temps que teníem i que tampoc hi havia gran cosa a veure, no ens vam moure de la ciutat on ens va deixat el vaixell, i només vam visitar una mena de reconstrucció en forma de parc temàtic sense atraccions d'un camp de concentració de presoners que hi va haver allà durant la Guerra de Corea. Si se'm permet una reflexió al marge de qüestions coreanes, resulta sorprenent com podem banalitzar i fins i tot divertir-nos (els nens s'ho passaven molt bé amb el vídeos, els ninots mecànics, etc.) amb una cosa com aquesta. Diuen que és necessari recuperar la memòria històrica per a no repetir els errors del passat. Però la història ens demostra que això no funciona així. La vinculació emocional es perd encara que es mantingui el record, i amb el temps tot perd importància. Són les circumstàncies de cada moment les que dues a uns determinats actes, i allò succeït abans no compte. Vaja, que la Primera Guerra Mundial no va evitar una segona encara pitjor. No sé...





La tornada la vam fer amb el tren de gran velocitat, el KTX. Suposo que sí que anava ràpid, però un no tenia gaire aquesta impressió.



La foto no és meva, però és que la meva no em va quedar gaire bé :P

Doncs com deia això és el final dels meus viatges per Corea, així que recapitulem. Vaig trigar bastant a posar-m'hi, però és que així que va arribar l'hivern no ens podíem moure gaire. Al principi només anàvem a visitar muntanyes que estan per aquí a prop, suposo que perquè teníem prou feina a situar-nos allà on èrem. De tota manera he arribat prou a temps. Deixant de banda Seoraksan, he pogut visitar tot allò que m'havia marcat a la meva guia, i fins i tot Corea del Nord amb la qual no hi comptava. Qui vingui a casa meva veurà el mapa del país que tinc i on he marcat tots els indrets visitats. La majoria es troben a la part oest del país, en part per les muntanyes, que en total han estat sis. A banda d'això, Boseong, Yeosu i Damyand al sud; Andong, Gyeongju (on hi vam anar amb el Programa) i l'illa de Geoje, a l'est; Ichon i el DMZ al nord; i Jeju, a més de Busan i Seül, on hi he repetit. I, per suposat, Jeonju, que no es pot dir que l'hagi visitat gaire, però és que tampoc hi ha gran cosa a veure, com ja us havia explicat. Tot i així està clar que en guardo un bon record d'ella, i ara és "casa meva" a Corea.
De tot el que he vist em quedo amb la plantació de te de Boseong, el DMZ, la vila tradicional d'Andong, el bosc de Bambú i la fortalesa de Damyang, el gran palau de Seül, la muntanya Naejangsan, les tombes de Gyeongju, la vista aèria de Busan i el viatge a Jeju (tot i que a la primavera hauria estat millor).

I vosaltres? Amb què us quedeu de tot el que us he ensenyat?

CONSULTORI

Merci Míriam :) I, no et preocupis, tindràs la teva postaleta. Ah, si algú més en vol una que m'ho digui.

divendres, de juliol 28, 2006

ELS COMIATS

Estic oficialment sol a la residència. Encara que en Gambad encara corre per aquí, marxarà el dilluns, i jo estaré el cap de setmana fora, així que segurament no ens veurem més (bé, potser sí. Al final us ho explico). Per això ens hem ja acomiadat fa uns moments. Hem quedat al menjador, on hem intercanviat regals (jo li he donat unes monedes d'Euros, d'1 i 10 cèntims i d'un €; ell m'ha regalat una petita pintura inspirada en el paisatge mongol molt maca). Hem intercanviat algunes impressions -poques, perquè cap dels dos parla massa- i invitacions a visitar els respectius països. I res més, perquè tot i que en Gambad és un molt bon noi i teníem molt bona relació, aquesta no era molt estreta.
Una estona abans també li havia dit adéu a en Subhajit (ara hauré de tornar a mirar les pel·lis tot sol), que se n'ha anat a Cheongju (no confondre amb Jeonju ni amb Kongju), on seguirá estudiant coreà durant dos anys, i ajudant a una professora a fer un diccionari coreà-bengalí, tot i que ell preferiria haver tornat a l'Índia. Ahir la Maki i jo vam anar a sopar amb ell, a manera de comiat. La relació era més estreta, tot i que curiosament va començar a ser-ho fa relativament poc, quan els primers van començar a marxar. Suposo que la solitud fa la unió. Durant el sopar i el posterior gelat se'l veia una mica compungit. Em va explicar de camí altre cop a la residència, mentre recordàvem com havíem viscut el primer dia a Corea, que durant els primers tres mesos d'estada no pensava en altra cosa que en tornar a casa. Ara sembla que li tornarà a passar el mateix.

Tots els comiats han estat diferents, perquè totes les relacions ho han estat també. Tot i que la casualitat també hi ha jugat el seu paper. Amb els xinesos no vaig passar d'un simple "adéu i que et vagi bé" en la majoria de casos. Fins i tot amb alguna de les noies ni això, perquè no va ser possible (vivim en edificis diferents) ni tampoc ens hi vam interessar. Només en els casos d'en Yu Jiahua i en He Xudong vaig anar a la seva habitació (la mateixa) a xerrar durant uns minuts. El mateix que havia fet amb en Sumon.
Més temps vaig dedicar, és clar, a acomiadar a persones com l'Eszter, amb qui vam anar a prendre alguna cosa l'última nit i a xerrar durant una bona estona. Però a ella ja l'havia vist també el dia anterior en que vam sortir de festa (l'última, vam dir), i tants altres dies anteriors.
A la Sumi fins i tot la vaig acompanyar (i ajudar a dur l'equipatge) fins l'estacióde l'autobús que l'havia de dur a l'aeroport. Però és que ella va marxar a les dues de la tarda, mentre la majoria ho feien de nit o matinada.
Els casos de la Dace i la Yumi van ser força similars. El dia anterior a la seva marxa (de matinada), vam quedar al vespre a la sala de la televisió que hi ha davant la botiga de la residència. Allà vam ser-hi una estona parlant i menjat alguna cosa (tipus patates fregides), i fins i tot bevent vi el dia de la Dace! Aquest tipus de comiat no es correspon amb el grau de relació que havíem tingut amb la Yumi, però les circumstàncies van fer que només tinguèssim aquest moment per a trobar-nos (això va més aviat per la Maki, perquè jo a la Yumi la tornaré a trobar ben aviat).
Estic prou content de com van anar aquestes trobades, encara que d'un comiat un mai en pot estar content. L'única espina clavada va ser el no poder-nos acomiadar personalment de la Yoly. L'havíem de veure també un dia per la nit a la botiga, però ella havia anat a sopar fora i va arribar més tard del que es pensava... molt tard. Així que la Maki i jo vam haver de marxar. Al dia següent ella marxava pel matí, però nosaltres anàvem d'excursió, així que la vam trucar per telèfon. Hi vam poder parlar i dir adéu, però no va ser el mateix.

Un patró comú a tots els comiats ha estat el desig d'un futur retrobament. Vine a visitar-me a Bangladesh, vine a visitar-me a les Filipines, vine a visitar-me a Barcelona... Essent realistes caldria dir que difícilment acabarem complint aquestes "promeses", però vull pensar que sí. Del que no hi ha dubte és de que es tracta d'una sensacional excusa per a viatjar! I alguns d'aquests països estaven ja en la meva llista d'imprescindibles, com l'Índia o la Xina. Així que amb el temps qui sap. El millor és que ara tots tenim les nostres adresses d'internet, i el Messenger del Hotmail és una gran eina per a mantenir la comunicació amb persones a les que ja no veus.
Sobre aquesta possibilitat de tornar a veure en Gambad ben aviat, val a dir que també val per a en Yu Jiahua. Resulta que tots dos seguiran els seus estudis aquí a Corea (les condicions de treball al laboratori són més òptimes, diuen). Així que ara han marxat a casa, però tornen. Concretament, i curiosament, tots dos ho faran el dia quinze d'agost. Jo llavors seré al Japó, però torno el dia 18, i tindré encara els dies 19 i 20 per a passar-me per aquí a fer-los una visita. Faltarà que els trobi, però suposo que no hi haurà problema si vinc a l'hora de dinar. Potser també em trobo amb la Tonya, però no estic segur de quan tornava ella.

Ara tinc per endavant una setmana i mitja en què no tindré companyia per aquí (la Maki torna de treballar cada dia a les set de la tarda). Però no em fa res. No, perquè no és gaire temps, i crec que també tindrà la seva gràcia. Això sí, ja friso pel moment en què retrobaré tots els meus amics. Els que tinc a casa meva i els escampats per la resta del món. Una abraçada a tots!

(Afegeixo aquí un petit homenatge a tots aquest integrants del programa IFR, que durant gairebé un any han estat com la meva família aquí: Wang Xiaokun, Wang Tz Ling (Sophia), Zhou Yunlan, Yu Jiahua, He Xudong, Wang Jun, Hu Xiaoyan, Qian Zheng, Zhang You, Nargiza, Tonya, Sumon, Sumi, Subhajit, Dace, Eszter, Yumi, Gambad, Yoly)

dijous, de juliol 27, 2006

ARA PASSEJANT PER LA UNI

Una de les coses a que he de dedicar els últims dies és a fer fotos de tots aquells llocs que més he freqüentat (o no). Per a guardar-ne memòria, més que res. Per exemple, l'altre dia vaig fotografiar el camí que va de la residència fins a l'exterior de la uni gaire bé pas a pas! Calculàvem que és un camí que haurem fet més de mil vegades, i el vull conservar en la memòria tal com és. No us avorriré amb això ara, sinó que us ensenyaré indrets de la universitat que per fi em vaig decidir a captar amb la càmera l'altre dia. Des del començament que m'havia proposat fer-ho, però ja se sap, ho vas deixant...

Tot passejant em vaig trobar amb això...













dilluns, de juliol 24, 2006

PREMIS DEL CINEMA COREÀ

Tot i el temps que fa que porto aquí, encara descobreixo coses noves. L'última, que els meteoròlegs coreans s'equivoquen tant com els nostres. Aquest cap de setmana volíem anar a Busan, però deien que plouria i ho vam deixar còrrer. Tot i així ens ho hem passat bé. Vam poder acomiadar a la Sumi, recòrrer el centre de la ciutat com feia temps que no ho fèiem, comprar algunes coses, veure pel·lis, i fins i tot sopar amb la família de la Yumi (germà, germana i mare), que estan per aquí de visita. Però no ha plogut! I això significa que tenim un cap de setmana menys per a visitar el país. I només ens en queda un, que utilitzarem per a anar a Busan, de manera que hauré de deixar la muntanya Seoraksan per a la propera vegada que vingui a Corea.

Una altra de les coses amb què vam omplir el cap de setmana va ser la tele. I precisament d'això us volia parlar. Resulta que per casualitat, fent zàping en els quatre canals (literalment) que té la Maki, ens vam topar amb l'entrega de premis del cinema coreà (l'equivalent als Goya). Ja m'imagino que no estareu gaire al cas del que es fa i desfà en matèria cinematogràfica a Corea (jo tampoc ho estava abans de venir). Quan torni, si voleu, ja en parlarem. Ara us faré només cinc cèntims de com van anar els premis, i de les principals pel·lícules que hi optaven.

Com era d'esperar la gran triomfadora va ser "The King and the Clown" (aquest és el títol en anglès que li han posat, tot i que la traducció literal seria "L'home del rei"), una pel·lícula que ha tingut un èxit enorme, fins el punt de convertir-se en la més taquillera de la història del cinema a Corea. Els sociòlegs encara es pregunten per què, ja que en principi es tractava d'un film sense gaires pretensions i amb actors poc o gens coneguts. La història és d'època, i va sobre uns actors d'espectacles de carrer que són cridats per a entretenir el rei, el qual es quedarà fascinat per un dels nois, l'aspecte del qual és semblant al d'una noia (precisament la pel·lícula juga amb aquesta ambigüitat). L'actor que fa aquest paper andrògin és ara el més famos del país i, diuen, una de les causes de l'èxit de la pel·lícula. Sigui com sigui, el fet és que tothom hi està entusiasmat. Durant l'entrega de premis, cada cop que es deien els nominats a les diferents categories i apareixia el nom "The King and the Clown", els assistents aplaudien i cridaven amb força. Estava clar, doncs, qui s'emportaria la majoria de premis, que finalment van ser 7 sobre un total de 15 nominacions (ambdues coses també rècord): pel·lícula, director, actor, actor secundari, guió, fotografia, actor revelació (el noi que us deia).
(Aquesta pel·li la vaig veure al cine. De fet, és l'única coreana que he vist al cine. Va ser a Jeju, i ja ho vaig escriure en el seu moment)

Us esmento també els altres títols nominats a la categoria de millor pel·lícula (amb el seu títol anglès):

- "Welcome to Dongmakgol": Drama bèl·lic amb tocs de comèdia i fantasia. Ambientada durant la guerra de Corea. Tracta sobre dos soldats sud-coreans i tres de nord-coreans que es troben en un poblet perdut a la muntanya, els habitants del qual ni tan sols saben que hi ha una guerra. Al principi els soldats desconfien els uns dels altres, però finalment col·laboraran per a salvar el poble d'un bombardeig.

- "Simpathy for Lady Vengeance": Segona part (per dir-ho d'alguna manera) de "Simpathy for Mr. Vengeance", amb què Park Chan-wook (el director de "OldBoy") es va donar a conèixer (aquest sí, internacionalment). Estranya i violenta, com les altres, ens parla d'una noia que després de passar diversos anys a la presó buscarà venjar-se de l'home que la hi va conduir.

- "Typhoon": Film d'acció amb força aire de Hollywood. El tema de base és la relació entre les dues corees (cosa que normalment dóna bons rèdits), gira al voltant d'un pirata modern que roba unes armes que molts governs volen, però que ell vol utilitzar per a destruir Corea del Sud, ja que se sent traït per aquesta (quan era petit els van negar l'asil polític en fugir del nord, i la seva família va morir).

- "You Are My Sunshine": La més dramàtica de totes, sobre la relació amorosa entre un camperol i una noia d'obscur passat relacionat amb la prostitució. La noia acabarà anant a la presó per haver infectat de SIDA, sense saber-ho, a centenars de persones. Basada en un cas real.

Estic content de dir que les he vist totes. Les millors són, al meu entendre, "Simpathy For Lady Vengeance" i "You Are My Sunshine". "Welcome to Dongmakgol" em sembla simpàtica però poca cosa més, i "Typhoon" és força avorrida. Pel que fa a "The King and the Clown", està bé, però no passa de ser una pel·lícula correcta que per motius extracinematogràfics s'ha sobredimensionat.

Aquí us poso els pòsters.



A MÉS A MÉS

Recompte actual de "baixes": de les 20 persones que èrem al Programa, en quedem 5.

CONSULTORI

Això de que "em queden uns quants dies per aquí", era una manera de parlar. Us informo oficialment que tornaré el dia 21 d'agost (cap allà a les deu de la nit, per a ser més exactes). Abans, però, anirem al Japó una setmaneta (de l'11 al 18). La idea és visitar Tokyo, el Fuji i la ciutat de la Maki, Kanazawa. Però encara no hem concretat res; ni hem pagat els bitllets, que hem de fer-ho demà. Així que ja us ho explicaré amb més detall en un altre moment.

dijous, de juliol 20, 2006

ÚLTIMES PASSEJADES PER SEÜL

La temporada de pluges ha arribat al seu cènit. Ara fa una setmana que plou sense parar (només s'atura a estones), dificultant una mica els plans que teníem per a aquests dies. Entre ells, el del cap de setmana. La nostra intenció (de la Maki i meva) era anar al nord-est per a visitar un parc natural i també anar a la platja, com ja us havia dit. Però a última hora (literalment) vam canviar de plans en vista que es feia evident, per les previsions del clima, que l'excursió se'ns esgarraria. L'opció triada va ser anar a Seül a fer les últimes compres i visites. Un viatge que teníem previst per a finals de mes, però què hi farem.

Amb aquesta han estat set les vegades que he posat els peus a la capital. Aquestes visites han estat d'entre un i tres dies; per a comprar, fer turisme, o simplement com una escala en un viatge cap a un altre lloc. Encara m'hauria agradat anar-hi més vegades, perquè m'hi sentia sempre molt bé. Jo sóc individu de ciutat, i m'encanten els serveis i possibilitats de tota mena que una gran ciutat ofereix. Cal dir que mai he viscut a la ciutat, i no he hagut de patir els seus sorolls, presses i aglomeracions. Però sé que aquí a Jeonju sento que no hi tinc prou coses a fer, i per això hem viscut una mica reclosos a la universitat, sense barrejar-nos plenament amb el món que ens envolta. Però estic fent conclusions abans d'hora. Deixem això per d'aquí a un mes. Ara, us deixo amb coses de Seül que encara no havíem vist.

El dissabte ens vam allotjar a un hotel que no era el nostre habitual. Aquell estava ple, perquè el cap de setmana era de tres dies per ser el dilluns el dia de la Constitució. Estava situat a Itaewon, la zona amb més estrangers per metre quadrat de Corea, plena de restaurants de tots tipus i nacionalitats.
Vam anar a veure les antigues portes de la ciutat: la de l'est i la del sud (aquesta darrera és una de les imatges més típiques de la ciutat).




De camí a la porta del sud vam passar pel famós mercat de Namdemun, que va resultar no ser més que un "mercadillo". Tindrà una llarga tradició, però ja està.
Després, sota la pesada pluja que, ja us dic, ens va acompanyar durant els tres dies, vam pujar fins a la muntanya on hi ha la torre de Seül. Aquest cop no era per a anar a la torre, sinó al parc que hi ha a al part baixa. Allà hi han erigit un memorial a un heroi coreà que la Maki volia veure perquè té relació amb els japonesos. L'home en qüestió és anomenat el Patriota Ahn Joong-keun, i el que va fer va ser assassinar el governador japonès de Corea als inicis de l'ocupació. La seva acció, de fet, va empitjorar la situació del país, perquè va donar una excusa als japonesos per a posar-se més durs (cosa que haurien acabat fent de totes maneres), però està clar que va ser una heroïcitat que dóna peu als coreans a omplir-se de patriotisme anti-nipó (hauríeu d'haver vist el vídeo que ens hi van passar...). Com a curiositat, el Patriota Ahn es va tallar un tros d'un dit de la ma i va fundar la Germandat del Dit Tallat... (Si em veieu una mica escèptic respecte a aquest individu és perquè, tot i que normalment simpatitzaria amb la seva figura, la manera com me'l venen no m'agrada gens)





Per cert, bonica foto del parc...



El sopar el vam anar a fer a la zona de Sinchon, famosa entre la gent jove (hi ha una universitat allà al costat) per les seves tendes, restaurants i centres d'oci.



El diumenge va ser per a comprar. A Insadong, on hi ha les tendes de suvenirs, em vaig fer amb aquelles coses que us he de portar quan torni. Encara me'n queda algún ;)
El sopar el volíem fer a l'únic restaurant de cuina espanyola que se sàpigue que hi ha a Seül. Però em vaig deixar el mapa que m'havien fet i no el vam poder trobar. Al dia següent ho vam intentar una altra vegada i el vam trobar, però malauradament estava tancat per ser festiu.

L'últim dia vaig voler tornar al gran palau de Seül, un dels meus llocs preferits de Corea. Ja us l'he ensenyat més d'una vegada i no us vull avorrir més amb ell. Però em permetreu encara un parell d'imatges :P




Allà al costat, vaig descobrir (m'ho va dir la Maki), hi ha l'edifici presidencial, la Casa Blava. (Curiós, la vivenda de l'antic dirigent i la del nou, juntetes) Per a visitar-la per dintre cal demanar-ho amb molta anticipació, o sigui que ens vam conformar amb una mirada externa.



I ja està. Fins aquí Seül. Home, encara em queden uns quants dies per aquí i ves a saber si m'hi torno a passar. Hauria de fer una visita a en Sun-pyo, el noi que l'any passat era a Barcelona. Però a grans trets això ha estat tot el que hi he vist i hi he fet. Fins que, potser, en un futur, torni a visitar la que és la capital on he estat més vegades (després de Barcelona, és clar).

Ah, i vam tornar sans i estalvis. Ho dic perquè les pluges van ser fortes a tot Corea, causant moltes destrosses, inclosa Seül.

A MÉS A MÉS

M'estic quedant sol per aquí. Ahir va marxar l'Eszter. No em va doldre gaire perquè en principi hem quedat que a l'agost ens tornarem a veure a França, també amb el Raphaël.
En uns pocs dies ja gairebé no quedarà ningú. D'aquí al proper dimarts han de marxar la Sumi, la Dace i la Yumi (aquesta darrera no torna a casa encara, sinó que se'n va uns dies a la Xina i després torna per a visitar la família, però ja no la veurem més per Corea). És clar que sempre tindré a la Maki, però això no treu que la solitud sigui gran. L'últim que quedarà, a banda de mi, serà en Subhajit, amb qui darrerament veiem pel·lícules a la meva habitació (el meu "roommate" segueix sense aparèixer). Quan ell marxi, ja he pres la determinació que em mudaré a ca la Maki. Passo d'estar-me aquí tot sol. Seria només durant uns dies, perquè si tot va bé, el dia 11 d'agost anirem al Japó!

divendres, de juliol 14, 2006

DUES COSES DESCUIDADES I UNA DE NOVA

Perdoneu perquè amb altres coses al cap, i "posts" més importants a escriure, em vaig anar descuidant de parlar-vos d'un parell de coses també interessants. Aquí van.

PATADA!

A finals del mes passat es va celebrar aquí a Jeonju un campionat internacional de taekwondo (que, per si no ho sabeu, és un esport coreà). No es tractava de cap "Mundial", només d'un torneig on hi participaven diversos països de tot el món, la majoria dels quals d'Àsia i el nord d'Àfrica (m'explicava la Yumi, per a sorpresa meva, que els egipcis són el millors del món després dels coreans). De països europeus només hi havia Portugal i Gran Bretanya, però no els vam veure per enlloc, potser perquè com en el cas de Mèxic, només tenien un representant i el van eliminar al primer combat. Ha de ser frustrant viatjar milers de quilòmetres per a que t'enllesteixin en dos minuts. Suposo que pots aprofitar llavors per a fer turisme.

Els combats van ser només durant un dia, després hi havia exhibicions. Hi participaven combatents de totes les categories, també nens. Les medalles, al final, van estar força repartides, tot i que potser vam sentir més vegades el nom d'Austràlia i de Malàisia. Bé, no sé si els vam sentir més cops, o se'ns van quedar més, perquè l'speaker tenia una forma molt particular d'anomenar-los :D

He de dir que va ser força interessant al principi. A més, la Yumi en sap força perquè el seu pare té un gimnàs on ella també hi dona classes, així que ens ho anava explicant. Al cap d'unes hores, però, la cosa ja cansava, sobretot perquè els participants tampoc no eren massa bons.
Com a nota curiosa, l'exhibició que vam veure d'àvies d'entre 70 i 80 anys trencant fustes. Qui arribés així a la seva edat...






Els de groc són els àrbitres. Per tal que no els confonguin, suposo.
La majoria del públic assistent -que era poc- eren els propis participants i les persones que els acompanyaven. Era estrany veure's rodejat de tants estrangers, sobretot per ser tant diferents. Feia temps que no em trobava amb africans, tant del nord com del sud. És curiós però em sentia culturalment molt a prop d'ells; tots èrem "els altres". Suposo que segueixo sentit que Corea és un altre món per a mi, tot i que ja sigui part important de la meva vida.

UN ALTRE "ROOMMATE", I VAN QUATRE

Acabat el primer semestre del nou curs (també a finals del mes passat), i iniciades les vacances d'estiu (aquí ho fan així, llargues vacances a l'hivern i a l'estiu), hi ha hagut nova redistribució de les residències d'estudiants. Molts coreans van marxar, doncs, tot i que alguns seguien per les classes d'estiu. El meu company se'n va anar a una altra habitació, diu que perquè va fer tard el pagament, però potser perquè estava fart d'estar amb algú amb qui no podia parlar. Jo també, la veritat. I no he tingut gaire més sort amb el canvi. Un altre coreà va venir a ocupar el seu lloc. El seu nom, Kim Minsu, força comú. Al principi estudiava força, però darrerament s'ha posat també a jugar a vídeojocs. Bé, de fet darrerament no sé què fa, perquè fa quatre dies que no es passa per l'habitació. Molts altres coreans estan marxant ara perquè han acabat també les classes d'estiu. Ell no sé què farà.
Us poso la foto dels dos, en ordre d'aparició.




LA MAKI FA 29 ANYS!!

La cosa nova que us he d'explicar -tot just va passar ahir- és que ha estat l'aniversari de la Maki.
Després d'alguns dies preparant-ho, la cosa finalment va sortir així. No va poder venir tanta gent com hauríem volgut. Van fallar -justificadament- la Yumi i la Sumi. La primera perquè havia d'anar a buscar la seva família a l'aeroport. Havien de venir el dilluns, però per culpa de la vaga d'Iberia... I la Sumi per causa d'un familiar malalt, que la va fer estar atenta al telèfon.
Els assistents a l'event, doncs, vam ser, en Subhajit, l'Eszter, la Dace i jo, i la Maki, és clar. El lloc, ca la Maki, on vam tenir un sopar amb fruita, amanida, pasta, pa amb tomàquet, pastís i sangria. Els regals, fotos impreses de la Maki amb els seus amics (nosaltres) amb dedicatòria; una xocolata japonesa que l'Eszter li va portar del seu viatje pel Japó (del qual va tornar l'altre dia); i una webcam que li vaig regalar jo per a estar en contacte més directe quan torni :)
Al final ens vam intercanviar noms. Vull dir que ens vam dedicar a escriure els noms dels altres segons la nostra fonètica o sistema d'escriuptura. No cal dir que la Maki i en Sunhajit eren els més solicitats.







I res més, que ens ho vam passar molt bé.

A MÉS A MÉS...

Fot una calor!! I ahir amb la humitat costava respirar.

dilluns, de juliol 10, 2006

COREA RURAL

Aquest "post" li agradará al meu pare, que quan va venir aquí li va saber greu no poder veure la Corea més de poble. El cert és que això no és fàcil. Des de fa unes poques dècades, la població rural, que era majoritària, ha "fugit" cap a les ciutats, que han crescut ràpid i malament, com ja us havia comentat.

Aquest cap de setmana hem tingut un bon tast del camp coreà amb la visita a Andong, una ciutat del nord-est (per fi!), d'uns 185.000 habitants. Andong no és rural, però els seus voltants sí, que és el que vam visitar, perquè la ciutat era més aviat lletja (com sempre). La zona és un dels feus principals de la Corea tradicional. Hi havia tres coses a veure: una vila tradicional; un temple; una antiga escola confuciana.

La VILA TRADICIONAL és un autèntic poblet on encara hi viu gent. Vull dir que no es tracta de cap recreació per als turistes, tot i que s'hi ha de pagar entrada. La particularitat és que s'hi conserven perfectament les antigues estructures de les cases, tant les del poble baix com les de les classes altes. Els habitants d'avui segueixen vivint de l'agricultura, excepte alguns que que han obert botigues de suvenirs. Segurament aquest turisme ha contribuït a mantenir net i polit el poble i a fer-lo tan maco. A més, està situat en un entorn natural increïble, que converteix per moments aquell lloc en idílic.
Abans d'entrar-hi, però, vam assistir a una representació de teatre de carrer popular, força famós ara gràcies a una pel·lícula.




Ara sí, entrem, començant amb un mapa us ajudarà a fer-vos una idea de com és la vila.













Maco, eh? No tot era així, és clar. Ja dic que segurament això es manté així perquè es tracta d'una atracció turística. Però els paisatges sí que eren tots com el que veieu en aquesta zona (en altres llocs de Corea també), amb immensos camps d'arròs amb les verdes muntanyes de rerefons. Si em veieu molt poètic és perquè sincerament penso que el de dissabte era el lloc més maco del país d'entre aquells que he visitat.

Cap el final del dia va començar a ploure. El diumenge també plouria, tot el dia, però sense massa intensitat, de manera que no vam tenir problemes per a acabar la visita.

El TEMPLE no té massa història. Vull dir que ja n'hem vist molts de similars. Tot i així ens hi vam estar gairebé tres hores per culpa dels mals horaris dels autobusos.







Finalment, l'ESCOLA CONFUCIANA, que va ser creada el segle XVI, i que, per si algú s'ho pregunta, ja no està en funcionament. És força coneguda i important, tant que n'hi ha un dibuix al bitllet de 1.000 won.
L'aspecte extern -i que em perdonin si dic alguna barbaritat- ve a ser com el del temple budista, així que no m'hi entretinc, i us poso més aviat imatges dels voltants.






Aquest lloc és també famós pel seu soju (l'alcohol tradicional coreà). La Maki en va comprar una botella per als seus pares que té la forma d'una d'aquestes màscares del teatre.
El viatge de tornada cap a Jeonju va estar també molt bé, perquè podíem anar veient els bonics paisatges. Si tot va bé i no plou massa, el proper cap de setmana anirem a un altre parc natural encara més al nord-est. Diuen que és molt maco. Ja ho veurem.

A MÉS A MÉS...

Dissabte va marxar la Yoly. El comiat que més greu em sap dels que hi ha hagut fins ara. I amb això ja només quedem la meitat.