dimecres, de juny 28, 2006

SABÍEU QUE...?

... a Letònia també es fa una gran festa per Sant Joan? Resulta que la Dace ens havia dit que el 23 de juny a Letònia fan la celebració més important de l'any, i com que jo, no sé per què, mai no recordo la data de Sant Joan, no vaig caure que nosaltres també. Fins que ella mateixa m'ho va dir. Per això vam decidir fer una gresca nocturna... Una excusa com una altra.

Però abans, alguns vam anar a sopar a ca els Atuls. Un típic pis d'una habitació, però dels petitets. Ens van cuinar menjar indi, que estava molt bo. I vaig poder tornar a menjar chapati!!






Després va començar la "juerga", primer a Mango i després al karaoke (o "nore-bang", com es diu aquí, que vol dir "sala de cançons"). Per a arrodonir, a les quatre vam presenciar el partit de Corea contra Suïssa... Requiem In Pax

CONSULTORI

Alex, et recomano visitar el "post" titulat "El te i el bambú", del 13 de juny ;)
Y, Elena, el póster no me lo llevé porque Eszter se me adelantó :D Por cierto que eso de que usas algunas de mis fotos como fondo de pantalla de tu ordenador es un elogio que te agradezco muchísimo!

dimarts, de juny 27, 2006

A LA PLATJA, QUE JA TOCA

Tot i que no sóc, precisament, un gran amant d'anar a la platja, curiosament aquí em venien ja ganes d'anar-hi. Per la necessitat de visitar llocs nous, suposo, i també per aquesta hiperactivitat que us comentava que ens ha entrat.
Dimarts de la setmana passada va ser el dia escollit, i la platja, Gyeogpo, la més propera que tenim, direcció Oest. Hi vam anar la Yumi, la Maki i jo. El dia es despertava assoleiat i calurós, tot i que a la tarda canviaria una mica. Vam sortir una mica tard, perquè calia esperar que la Maki sortís de l'oficina. Entre una cosa i una altra arribaríem a la platja a les dues. Jo (on tindré el cap?) em vaig deixar el banyador, de manera que em va caldre comprar-ne un allà. Atenció a les pintes que presentava...



La platja, com diu la cançó, estava deserta. A banda de nosaltres hi havia quatre estrangers més, però que només caminaven per allà sense banyar-se ni res, de manera que quan ens vam ficar a l'aigua tot el mar era per a nosaltres. Els motius semblen diversos: el dia ja s'estava tornant ennuvolat i una mica ventós; es tractava d'un dia laborable; i després ens van dir que les platges més populars de Corea són les de l'Est (per cert, l'altre dia m'adonava que tot el que he vist de Corea es troba a l'Oest i al Sud, però l'Est em queda encara pendent).
A banda d'això la cultura de la platja d'aquí és molt diferent de la dels països mediterranis. La pell blanca és molt preuada (sobretot entre les dones, fins el punt que les senyores grans van amb gorra, màscara, màniga llarga i guants en ple estiu), de manera que no prenen gaire el Sol. A la platja s'hi va a passejar, jugar i potser banyar-se, i els banyadors acostumen a anar acompanyats de samarretes i faldilles en el cas de les noies (vaja, que neden com si anessin vestits). De tota manera tot això ho dic pel poc que he vist i sentit, i ja ho corroboraré quan anem a alguna platja més poblada.

Aquí les nostres fotos.




El poc temps que teníem va passar volant i tocava marxar. Pel camí vam vorejar una muntanyeta famosa per la seva formació en lámines. Si no m'enteneu, aquí hi ha les imatges.






dilluns, de juny 19, 2006

QUE NO PARI LA FESTA

La setmana passada van acabar les classes, i el divendres els del programa ens van convocar per a un sopar final tots plegats. Això vol dir que la qüestió acadèmica que ens havia portat aquí ja s'ha acabat. Fins a tal punt, que aquest cap de setmana ja hi ha tres persones que marxen: la Tonya, tot i que a l'agost torna a estudiar aquí; el Sumon, que marxa ara un parell de mesos als EUA i que potser després torna a Corea a fer el doctorat; i la Jon-jong (nom anglès, Genny), una de les xineses. A aquests cal afegir la Wang Xiao-gun (o alguna cosa així) i la Sophia, que van marxar abans d'hora. En les properes setmanes aniran marxanr la resta. Total, que anem quedant poquets. La cosa fa una mica de pena, i potser per això els que quedem ens estem tornant molt actius. Us explico els que hem fet aquest cap de setmana.

DISSABTE

Pel matí res d'especial, però a la tarda vam anar al parc que hi ha al costat de la uni (em sembla que no us l'he ensenyat mai) a menjar síndria!





Ah, i aquest és el nou pentinat de la Maki :)



Quan ja estàvem plens vam anar a Mango, el bar de l'Eva, on hi havia ni més ni menys que un concert d'òpera (unes quantes cançons curtetes) a càrrec del nòvio de l'Eva, el Miguel, que ha vingut fa poc de visita, i un coreà amic d'ells. Allà vam veure sangria, que a la Maki li encanta.




DIUMENGE

El cap de setmana passat ens vam quedar a mitges en la visita al lloc del bambú. Només vam visitar un museu, que ja us vaig dir que no valia gran cosa, així que no us en dic res més. En aquest segon viatge (al qual vam anar el mateixos, més l'Adam, el nòvio filipí de la Dace) es tractava de veure el bosc (de bambú, és clar) i també un parell de coses que ens vam assabentar que hi havien, un llac i una fortalesa. El llac a última hora no va poder ser.

Aquí teniu el bosc, que em va fer sentir com en una pel·li d'arts marcials, que sovint situen les batalles en llocs així (vegi's "House of Flying Daggers" o "A Touch of Zen"). Sabíeu que un arbre de bambú pot crèixer un pam en un dia!?






Sota un Sol de justícia (què dramàtic!) vam caminar al llarg de quatre kilómetres per la carretera en la recerca del llac. Fins que ens vam adonar que estava molt més lluny del que pensàvem, i vam agafar un taxi. Però vam anar cap a la fortalesa perquè crèiem que des d'allà veuríem el llac, ja que està situat en una muntanya. La fortalesa és una bona relíquia històrica per a veure. És el que jo esperava veure a Seül aquells dos dies que vaig portar la meva família i la Maki fins a la quinta forca per a res. A veure què us sembla, i el paisatge també, que al contrari de les ciutats coreanes, és molt maco.






Perdut al mig de la muntanya ens vam trobar amb aquest personatge que, juntament amb els seus dos fills petits i la seva dona (que feien la mateixa fila), oferien un espectacle d'arts marcials -sense lluites, només moviments.




CONSULTORI

Santi, certament comencem a fer sopar i festes de comiat. El goteix de gent que marxa no s'atura. Aquest cap de setmana dos més (xinesos en aquest cas). Ah, i els ganxitos de plàtan no em van agradar gaire...

Això de menjar la síndria amb cullera no és una idea asiàtica, sinó una simple qüestió pràctica que se'ns va acudir. És més fàcil que tallar-la.

I, estic d'acord, Míriam, a la Maki li queda bé el nou pentinat :)

Pel que fa a la "cadira de l'amor" -que ja sabia que provocaria comentaris; i que consti que el nom no li he posat jo, sinó que era el que hi havia escrit-, ja us dic que no era a totes les habitacions. Ens vam allotjar, com fem sempre, en un motel, que són baratets. Al de Jeju hi havia material pornogràfic a l'ordinador, i en d'altres es poden trobar canals de televisió X o targetes amb números de telèfon de prostitutes. Però no és que siguin burdells, eh?

divendres, de juny 16, 2006

NO podré votar l'ESTATUT

Aquest diumenge es vota l'Estatut. Què us he de dir... Però jo no podré. I no perquè estigui aquí a Corea, ja que des de l'estranger també es pot votar. Sinó per dues coses, una de les quals és culpa meva, i l'altra culpa del referèndum en si. La meva culpa va ser badar. Un cop es va convocar jo ja hauria hagut d'informar-me sobre què em calia fer per a enviar el meu vot. Però, pensant que tenia temps, i que la cosa seria tan senzilla com anar a l'ambaixada i votar (l'Eszter ho havia fet així amb l'ambaixada hongaresa quan al seu país hi va haver eleccions), vaig deixar passar massa dies. Quan vaig preguntar a l'ambaixada va resultar que ja era massa tard...
Però no tota la culpa va ser meva. Tal com em van explicar, les coses s'havien fet massa de pressa, i fins i tot reaccionant a temps la cosa hauria anat justa per a aquells que ens trobem tan lluny. Els terminis eren massa curts, perquè entre la convocatòria i el dia de la votació hi havia poc temps, i els documents van arribar amb retard a Seül.

De tota manera, ja us dic que hauria votat NO.

dimecres, de juny 14, 2006

EL MUNDIAL

Ja us havia avançat alguna cosa, però ara us parlaré més concretament de com es viu el Mundial de futbol aquí a Corea. Recordareu que fa quatre anys el campionat es va jugar al Japó i a Corea. Aquell fet, i la quarta posició final de la selecció coreana, van incrementar l'inetrès d'aquest país pel futbol. Encara que més que pel futbol els coreans estan estusiasmats amb la seva selecció (ja us he comentat el seu nacionalisme). Massa i tot. Aquests dies a la tele no es parla d'una altra cosa que el Mundial; ja us he dit que molta gent porta samarretes de suport a la selecció, fins i tot els treballadors públics com aquesta taquillera d'una estació d'autobusos



Doncs imagineu-vos el que va ser això ahir, que Corea jugava (contra Togo). La veritat és que a mi personalment el tema em cansa, i no sóc l'únic. I potser per això quan vam anar a veure el partit estàvem més aviat amb Togo. Encara que no ho vam exterioritzar gaire. Érem aquests:



Només una coreana entre nosaltres, com veieu. El partit -que aquí es feia a les deu de la nit- el vam veure en una de les mooooltes pantalles gegants instalades pels carrers. Vam anar a una de les que es trobava en un espai més gran (gràcies a que s'havien tallat els carrers a la circulació de cotxes), on primer van fer un espectacle musical per a animar als milers de persones que eren allà des d'una bona estona abans, disfressats amb tot tipus de samarretes de color vermell, pintura a la cara i banyetes lluminoses (pel tema dels "red devils"). Ens va tocar seure lluny de la pantalla a causa de la gentada. Però, de fet, el més interessant era veure els coreans...









La decepció inicial va donar pas a l'eufòria final, com se sol dir. Ara estan molt contents, és clar, perquè a sobre el Japó va perdre el dia anterior jugant contra Austràlia, entrenada per Guus Hiddink (exentrenador de Corea). Ara cal veure fins a on arriben i com s'ho prenent. Mentrestant a gaudir del mundial (encara q ue els partits els facin molt tard!), i a esperar que la República Txeca triomfi finalment!!

dimarts, de juny 13, 2006

EL TE I EL BAMBÚ

No es tracta de cap pel·lícula del Yasujiro Ozu, sinó del nom que li he volgut donar a l'excursió d'aquest cap de setmana, perquè vam anar a visitar una plantació de te i un museu del bambú. Com a Everland, hi vam anarla l'Eszter, la Dace, la Maki i jo. El dissabte ens vam aixecar a les cinc (quines ganes) perquè havíem d'anar força lluny, direcció sud fins al mar. La primera parada va ser Boseong, on hi havia el te verd. I tan verd!







Allà a tocar hi havia el mar i ens hi vam atansar. El dia, per cert, estava ennuvolat, així que no hi havia gaire gent a la platja, a banda que hi havia més fang que sorra.






Després d'esperar una bona estona l'autobús vam anar a una altra ciutat situada cap a l'est: Yeosu. Era ja tardet quan hi vam arribar, així que simplement vam anar a un hotel i després al súper a sopar (hi ha restaurants) i comprar alguna cosa. Per cert, a l'habitació ens vam trobar amb això :D




La "cadira de l'amor". Quines coses...

Bé, el día següent no va ser tan complet com esperàvem. A Yeosu havíem de veure un antic vaixell de guerra. Us l'ensenyo primer i llavors en parlo.





Aquest és el famós "vaixell tortuga" dels coreans. Ja us podeu imaginar d'on l'hi ve el nom. Va ser inventat per un General coreà del segle XVI anomenat Yi Sun-shin. Es tracta d'un dels més grans herois nacionals perquè va ser capaç de derrotar els japonesos en tot un seguit de batalles navals en què sortia en clara inferioritat de condicions, gràcies a la seva capacitat per a l'estratègia i als vaixells aquests. Hi ha moltes estàtues seves repartides pel país, i fins i tot la seva efígie apareix a les monedes de 100 won.

Tot i que el mar li dóna un cert encant, igual que a Busan, la ciutat de Yeosu no és maca, com és regla general en les ciutats coreanes. Hi havia alguna zona que semblava formar part del tercer món. En tornar cap a Jeonju comentàvem que no hem vist cap ciutat coreana que valgui la pena ser visitada (a banda de les dues grans, però perquè són grans), i que segurament no n'hi ha. Potser un creixement massa ràpid ha portat a una evolució descontrolada de les ciutats. Fa temps us vaig posar una foto antiga de Seül, un mar de cases baixes. D'allò ja no queda res, abanda dels palaus i temples. En el seu lloc creixen els edificis de manera descompensada, superposada, la majoria d'ells sense cap tipus de bellesa, com aquells grans blocs d'apartaments o les paradetes prefabricades. I això sense parlar de la música, els colors... Us podeu imaginar alguna ciutat europea industrial, suburbial. Res comparable amb una Venècia, Praga o fins i tot Barcelona.






L'última visita a la ciutat la vam fer en un parc que hi ha a una petita illa.






"I on és el bambú?", us preguntareu. Per a veure'l calia enfilar el camí de tornada, i a mig camí de Jeonju anar a Damyang. Allà hi ha un bosc de bambú. Però anàvem massa justos de temps i no el vam poder veure. Només, com us he dit, un museu que diuen és únic en el món, però que no val gran cosa (simplement algunes peces fetes de bambú). Hi tornarem per a veure el bosc, així que ja us en parlaré un altre dia.