dissabte, de març 18, 2006

EL COREÀ I JO

Acabades les classes de coreà, potser ha arribat el moment de fer balanç.
Tots més o menys crèiem que estudiant durant sis mesos, quatre hores al dia, un idioma, encara que aquest fos el coreà, al final seríem capaços, si no de parlar-lo i entendre'l amb facilitat, sí com a mínim de poder comunicar-nos-hi (cosa per a la qual, com se sap, no calen grans habilitats, perquè a bon entenedor poques paraules calen). Però no. Bé, hauria de parlar per mi, perquè hi ha qui més o menys ho ha aconseguit, o això sembla. Qui ho ha aconseguit i qui no? Els que se n'han sortit millor -ja ho havia comentat abans- han estat els xinesos. Tampoc no puc dir fins a quin punt, perquè una cosa és fer-ho bé a classe, i una altra és després "apanyar-se-les" en la vida real, i d'això no en tenim proves. Jutgem-ho, doncs, per allò vist a classe. De seguida van ser ells el primers a entendre més bé allò que deia el professor i a aprendre el vocabulari (i, per tant, a poder parlar), a més de treure sempre les millors notes en els exàmens. Quines podien ser les causes d'aquest èxit? M'ho he plantejat moltes vegades -i no només jo- segurament com a descàrrec pel meu fracàs. Els xinesos en això han tingut certs avantatges. El primer i més evident és que l'origen xinès de moltes paraules coreanes, el so de les quals era pràcticament idèntic (sense anar més lluny, el números), els facilitava la memorització. En aquest sentit, hi ha un altre factor, potser no tan decisiu, però que considero també important, i és que tenint el compte el sistema d'escriptura que tenen, durant bona part de la seva educació han estat exercitat la memorització, cosa que segurament ara els hi facilita recordar les coses que estudien. Això darrer, tot i jugar el seu paper, reconec que és força relatiu, i ho és perquè en primer lloc implica estudiar, cosa que jo no he fet, i alguns d'ells sí. Dic alguns perquè la majoria han passat bastant del tema, i s'han recolzat en aquests avantatges que ells mateixos reconeixien. D'altres (un parell) sí que han estudiat de debó, i el resultat és que són els que més han avançat. Com també ho ha fet en Sumon, el noi de Bangladesh, que tot i que al principi anava una mica perdut també, tan bon punt es va posar seriosament a estudiar va progressar molt, i va acabar sent dels millors de la classes, per sobre de la majoria de xinesos. Sí, això seria la prova que es tractava només d'estudiar, i accepto que era el més determinant. Però em pregunto com és que hi ha un salt tan gran entre les notes i les capacitats del grup de xinesos i el de la resta, i no només a la nostra classe, perquè el Pep, l'altre català a qui conec que està a Seül, també em va dir que en la seva classe de coreà els xinesos eren "unes màquines" a l'hora d'aprendre.

Els altres, bàsicament anàvem tirant. Aviat ens vam sentir desmotivats per les dificultats i per les deficients classes. Aquests problemes no es van resoldre, i és evident que aquesta gent no tenen un mètode apropiat per a ensenyar. El segon trimestre, fins i tot, vam canviar de llibres, i amb aquests de forma d'aprenentatge a classe. Els nous llibres estaven millor, per ser més estructurats i tenir les traduccions en anglès, però els fèiem massa ràpid, sense temps d'assimilar res.
A sobre, entre unes coses i unes altres, em vaig passar gairebé un mes sense obrir els llibres, i sort que al final els exàmens eren facilets i la cosa va anar bé. Encara que, si no hagués estat així... què? Ens deien que havíem d'aconseguir una puntuació de 80 sobre cent o deixarien de pagar-nos, però no crec que s'haguessin arriscat a quedar-se sense la meitat dels estudiants. Ho deien només perquè no descuidèssim les nostres obligacions amb el programa. Així que al final ens ho van posar fàcil. A l'examen del professor la gent fins i tot copiava sense miraments (sobretot els xinesos, que també en això han basat el seu èxit).

Total, sé coreà o no sé coreà? Així d'entrada la resposta hauria de ser no, perquè no sóc capaç de mantenir ni la més bàsica de les converses. Però sé algunes estructures gramaticals que em permeten dir coses com "vull", "he de"; utilitzar els temps verbals, i una mica de vocabulari per a omplir aquestes frases. Així que entre aquestes quatre coses que sé de coreà, les que els coreans saben d'anglès, i el llenguatge gestual, al final arribes a comunicar-te, que al capdavall és el més important.

No sé què passarà ara que no faré més classes. Tinc la intenció de tornar-me a mirar els llibres pel meu compte i al meu ritme... però ja se sap que les intencions massa sovint queden només en això, i tinc moltes altres ocupacions. De tota manera hi ha una cosa que ara em podria ajudar. Crec que finalment el meu company d'habitació podria ser un coreà. El francès que havia de venir no vindrà, m'ho ha dit el Raphaël, que es veu que va a la mateixa universitat que aquell. I ahir en entrar a l'habitació vaig trobar coses d'algú altre i una nota dient que és el meu nou company d'habitació, que aviat vindrà aquí, i em deixava el seu número de mòbil. El fet que tingui mòbil i no s'hagi mudat del tot indica que no és un estranger que acaba de venir. Així que potser és un coreà. Ja ho veurem.