divendres, de març 24, 2006

UN ALTRE ADÉU... CARAI

Em sembla que no us he parlat mai d'en Wilson. En realitat, en Wilson no es diu Wilson sinó Ho-sung, però com molts coreans s'ha buscat un nom anglès que ens fa la vida més fàcil als estrangers. El vaig conèixer perquè un dia em va "abordar" i em va dir que m'havia vist a la facultat d'idiomes i que li agradaria que quedèssim per dinar. Des de llavors hem quedat de tant en tant. De vegades he de reconèixer que em feia pal, perquè el seu anglès és una mica incomprensible i costa comunicar-se. Però finalment li he agafat estima, i ara resulta que se'n va sis mesos al Vietnam a fer més o menys el mateix que jo estic fent aquí a Corea. Avui hem dinat junts per darrera vegada i ens hem intercanviat regalets: ell m'ha donat un parell de penjolls; i jo li he comprat una llibreteta per tal que hi escrigui les seves vivències al Vietnam, tal com jo faig en aquest weblog (ah, i també el boli per a escriure-hi). Bona sort!



CONSULTORI

Dídac, pel que fa al tema del beisbol, sento decebre't, però ho he consultat i resulta que el jugador estrella dels Yankees, un tal Álex Rodríguez, té un contracte de deu anys a raó de 25 milions de dòlars per temporada (el sou del Ronaldinho no arriba als 10). L'esport que estigui lliure de culpa, que llenci la primera...
I sí que hi ha secció de beisbol del Barça... però no te'n sé dir res :P

I sembla que arriva la primavera!!

dilluns, de març 20, 2006

STRIKE!

Durant els Jocs Olímpics de Barcelona vaig assistir a dues o tres de les proves esportives d'aquells dies. Recordo un partit de futbol entre no sé quines seleccions en un Camp Nou pràcticament buit (ja us podeu imaginar quina mensa de seleccions debien ser); i amb la mateixa poca claredat també un partit de beisbol. Sobre aquest segon m'aturo ara, perquè ve al cas. Ja dic que gairebé no sé ni què va passar, però sí que em va quedar una cosa marcada, i és que tant el meu pare com jo ens vam quedar sorpresos en adonar-nos que els jugadors pràcticament mai encertaven a colpejar la bola. Des de llavors la meva imatge d'aquest esport va passar a ser molt negativa: poca acció, massa lent... I com que al nostre país no hi ha tradició de jugar-hi, i encara menys veure'n, doncs no vaig poder donar-li una segona oportunitat. Doncs aquesta oportunitat ha vingut aquí a Corea, i tot i que no és que ara m'hi hagi afeccionat, sí que li veig més la gràcia. Us explico.



Resulta que aquests dies s'està jugant un mundial de beisbol a Puerto Rico, i aquí a Corea en són grans seguidors, de manera que diversos dies he pogut veure la gent (principalment nois) enganxats a la pantalla seguint els partits, i cridant de tant en tant. Durant els primers dies jo no li fotia ni cas al tema, però va arribar un Corea-Japó... Bé, de fet en van arribar dos, perquè els dos països es van enfrontar en les dues lliguetes que s'havien de disputar. La primera vegada no el vaig mirar, però la segona la Maki em va convèncer per a què en mirés un tros, ja que jo li anava dient que era molt avorrit. Així que vaig baixar a la sala de la televisió i vaig veure una "entrada" sencera. I em vaig adonar que tot i les freqüents interrupcions, de fet el joc té un ritme constant amb moments àlgids que són els batejos (paraula que ve de "bat", eh?), que li donen força emoció. Tot i així n'havia vist poc. I va arribar un tercer partit Corea-Japó a les semifinals... I aquest el vaig veure sencer! Quatre hores va durar (comptant mitja hora que va haver d'aturar-se per la pluja). Al principi jo ho combinava amb el partit del Barça amb la Reial Societat, i després amb anar fent el dinar. Però he de reconèixer que va ser entretingut, sobretot cap el final quan la cosa es va animar. Que com van quedar? Doncs va guanyar el Japó 6-0. La Maki estava molt contenta, i ara els coreans estan molt deprimits, perquè a més havien fet un gran paper en el mundial, ja que en les lliguetes havien estat primers, en els dos anteriors partits amb el Japó havien guanyat, i fins i tot van apallissar els EUA. Però també és cert que van fallar en el moment més important, encara que el partit no es va decidir fins el final i de manera estranya: els japonesos van fer cinc de les sis curses a la setena entrada. Tot va començar amb un "home run" que en va valer dues, i llavors va semblar que els coreans no eren capaços d'aguantar el cop, i les altres van arribar amb molta rapidesa. Per cert, com a mostra del nacionalisme que impera a Corea, quan ja el partit estava perdut per a ells, però encara en joc, a la televisió en lloc d'introduir les repeticions de les jugades després d'alguna acción interessant, es dedicaven a repetir les imatges dels dos partits anteriors que havien guanyat als japonesos!



Per cert, la final es juga demà, i és entre el Japó i Cuba. Personalment tinc el cor una mica dividit, perquè m'he afeccionat una mica als japonesos, però si guanya Cuba el Bush s'emprenyarà, perquè va intentar que els cubans no participessin. No sé, potser també me'l miraré :P

dissabte, de març 18, 2006

EL COREÀ I JO

Acabades les classes de coreà, potser ha arribat el moment de fer balanç.
Tots més o menys crèiem que estudiant durant sis mesos, quatre hores al dia, un idioma, encara que aquest fos el coreà, al final seríem capaços, si no de parlar-lo i entendre'l amb facilitat, sí com a mínim de poder comunicar-nos-hi (cosa per a la qual, com se sap, no calen grans habilitats, perquè a bon entenedor poques paraules calen). Però no. Bé, hauria de parlar per mi, perquè hi ha qui més o menys ho ha aconseguit, o això sembla. Qui ho ha aconseguit i qui no? Els que se n'han sortit millor -ja ho havia comentat abans- han estat els xinesos. Tampoc no puc dir fins a quin punt, perquè una cosa és fer-ho bé a classe, i una altra és després "apanyar-se-les" en la vida real, i d'això no en tenim proves. Jutgem-ho, doncs, per allò vist a classe. De seguida van ser ells el primers a entendre més bé allò que deia el professor i a aprendre el vocabulari (i, per tant, a poder parlar), a més de treure sempre les millors notes en els exàmens. Quines podien ser les causes d'aquest èxit? M'ho he plantejat moltes vegades -i no només jo- segurament com a descàrrec pel meu fracàs. Els xinesos en això han tingut certs avantatges. El primer i més evident és que l'origen xinès de moltes paraules coreanes, el so de les quals era pràcticament idèntic (sense anar més lluny, el números), els facilitava la memorització. En aquest sentit, hi ha un altre factor, potser no tan decisiu, però que considero també important, i és que tenint el compte el sistema d'escriptura que tenen, durant bona part de la seva educació han estat exercitat la memorització, cosa que segurament ara els hi facilita recordar les coses que estudien. Això darrer, tot i jugar el seu paper, reconec que és força relatiu, i ho és perquè en primer lloc implica estudiar, cosa que jo no he fet, i alguns d'ells sí. Dic alguns perquè la majoria han passat bastant del tema, i s'han recolzat en aquests avantatges que ells mateixos reconeixien. D'altres (un parell) sí que han estudiat de debó, i el resultat és que són els que més han avançat. Com també ho ha fet en Sumon, el noi de Bangladesh, que tot i que al principi anava una mica perdut també, tan bon punt es va posar seriosament a estudiar va progressar molt, i va acabar sent dels millors de la classes, per sobre de la majoria de xinesos. Sí, això seria la prova que es tractava només d'estudiar, i accepto que era el més determinant. Però em pregunto com és que hi ha un salt tan gran entre les notes i les capacitats del grup de xinesos i el de la resta, i no només a la nostra classe, perquè el Pep, l'altre català a qui conec que està a Seül, també em va dir que en la seva classe de coreà els xinesos eren "unes màquines" a l'hora d'aprendre.

Els altres, bàsicament anàvem tirant. Aviat ens vam sentir desmotivats per les dificultats i per les deficients classes. Aquests problemes no es van resoldre, i és evident que aquesta gent no tenen un mètode apropiat per a ensenyar. El segon trimestre, fins i tot, vam canviar de llibres, i amb aquests de forma d'aprenentatge a classe. Els nous llibres estaven millor, per ser més estructurats i tenir les traduccions en anglès, però els fèiem massa ràpid, sense temps d'assimilar res.
A sobre, entre unes coses i unes altres, em vaig passar gairebé un mes sense obrir els llibres, i sort que al final els exàmens eren facilets i la cosa va anar bé. Encara que, si no hagués estat així... què? Ens deien que havíem d'aconseguir una puntuació de 80 sobre cent o deixarien de pagar-nos, però no crec que s'haguessin arriscat a quedar-se sense la meitat dels estudiants. Ho deien només perquè no descuidèssim les nostres obligacions amb el programa. Així que al final ens ho van posar fàcil. A l'examen del professor la gent fins i tot copiava sense miraments (sobretot els xinesos, que també en això han basat el seu èxit).

Total, sé coreà o no sé coreà? Així d'entrada la resposta hauria de ser no, perquè no sóc capaç de mantenir ni la més bàsica de les converses. Però sé algunes estructures gramaticals que em permeten dir coses com "vull", "he de"; utilitzar els temps verbals, i una mica de vocabulari per a omplir aquestes frases. Així que entre aquestes quatre coses que sé de coreà, les que els coreans saben d'anglès, i el llenguatge gestual, al final arribes a comunicar-te, que al capdavall és el més important.

No sé què passarà ara que no faré més classes. Tinc la intenció de tornar-me a mirar els llibres pel meu compte i al meu ritme... però ja se sap que les intencions massa sovint queden només en això, i tinc moltes altres ocupacions. De tota manera hi ha una cosa que ara em podria ajudar. Crec que finalment el meu company d'habitació podria ser un coreà. El francès que havia de venir no vindrà, m'ho ha dit el Raphaël, que es veu que va a la mateixa universitat que aquell. I ahir en entrar a l'habitació vaig trobar coses d'algú altre i una nota dient que és el meu nou company d'habitació, que aviat vindrà aquí, i em deixava el seu número de mòbil. El fet que tingui mòbil i no s'hagi mudat del tot indica que no és un estranger que acaba de venir. Així que potser és un coreà. Ja ho veurem.

dijous, de març 09, 2006

DIA DE BONES NOTÍCIES

Així va ser ahir. Dues molt bones notícies em van arribar, ja de bon matí, i em van mantenir amb una alegria enorme tot el dia. La primera va ser la victòria (perquè vam guanyar!) del Barça sobre el Chelsea que, per cert, vaig escoltar en directe per primera vegada aquesta temporada, aixecant-me a les 4 de la matinada.
La segona va ser que, per fi, vaig rebre la resposta d'un professor que m'ajudarà a fer un treball sobre cinema asiàtic. L'havia començat a buscar feia poc, però em corria pressa perquè les classes de coreà ja s'han acabat i ara hem de començar amb la recerca. El que vaig fer va ser enviar e-mails als professors que m'apareixien a la web de la universitat, però no hi havia respostes. Fins que finalment ahir va arribar aquesta. Un dia d'aquests l'aniré a veure, i espero que em sigui profitós de cara a la meva tesi.

Doncs res, que estic molt content :D

dimarts, de març 07, 2006

MÉS CANVIS

Aviat hi haurà força canvis per aquí. Per començar s'ha iniciat el nou curs (per als coreans). Per això, aquí a la residència hi ha hagut moviment. Les persones que havien vingut només pel període vacacional han marxat, com el meu company d'habitació, en Chung (recordeu, vietnamita), que ha tornat a l'edifici número 1, on estava abans. I ara jo estic esperant a que vingui el meu nou company, que vaig veure a les llistes que és un àrabo-francès. Mentrestant estic aquí solet i tranquil :)

D'altra banda, les classes de coreà s'acaben ja aquesta setmana (no, no parlo gaire coreà), i això significa que la nostra rutina diària variarà. Se suposa que ens donaran unes altres assignatures, en anglès, sobre cultura, economia... coreana. Però encara no ens ho han concretat. I també hem de fer un treball d'investigació, que diuen que pot ser sobre allò que vulguem, no només vinculat a la nostra carrera. Per això, tot i que jo estic aquí com a estudiant d'història, miraré de fer-lo de cine, i així avançar amb la meva tesina. El problema és buscar un professor que em dirigeixi el treball. Aquí no hi ha facultat de cine, i a la de comunicació no sé si hi haurà algú especialitzat en cine. A banda que falta que sàpiguen parlar anglès... Una opció que tinc és treballar amb una amiga de l'Eva (la valenciana professora de castellà), que fa una assignatura de cine. Ella no és experta en la matèria, però parla castellà i potser em pot dirigir a algú altre. Ja veurem.

També tinc un petit embolic pel fet d'estar aquí també com a estudiant d'intercanvi. Se suposa, doncs, que he de fer algunes assignatures d'història per a després convalidar-les a l'Autònoma. Però òbviament no les puc fer perquè no entenc al coreà! Per sort m'han dit que amb què en faci una n'hi ha prou, i agafaré una d'aquesta amiga de l'Eva, i algún "trapicheo" farem ;)

Bé, quan tot això arribi, ja ho comento.