dimecres, de febrer 22, 2006

PRIMERS ADÉUS

Per començar demano disculpes per no haver actualitzat el blog durant tants dies. Però és que entre els viatges i massa coses que he hagut de fer, no he tingut temps. Darrerament estic força enfeinat, perquè a les quatre hores de classe de coreà hi sumo tres més de classe de castellà (una que dono a un grup -i que ja s'acaba-, i dues d'individualitzades a una noia -que ara comença-).
Pel que fa als viatges en parlaré en breu. Ara vull parlar d'una altra cosa que em te una mica afectat de forma negativa darrerament.

Tot i que tot just travesso l'equador de la meva estada aquí, no he pogut evitar aquests últims dies fer una mirada enrera i començar a sentir nostàlgia. El que ha passat és que algunes persones amb les que havíem estat convivint tot aquest temps han tornat a casa seva. La marxa més sonada -al menys per a mi- ha estat la del Raphaël. Per si algú se sent confós ara mateix, aclariré que en Raphaël no estava aquí pel mateix que nosaltres, sinó per una mena de pràctiques d'una durada de sis mesos (després n'haurà de passar sis més en un altre lloc).
És una llàstima per a mi, perquè era el meu millor amic entre els nois; però encara és pitjor per a l'Eszter, que fa poc ja es va quedar sense la seva millor amiga, perquè l'altra noia húngara també se n'ha anat, i ara es queda sense el seu nòvio.
Queda doncs un buit en la nostra vida aquí. Però hi ha un altre problema. Un es posa a pensar en com va començar tot. En aquell dia en què vam anar al centre de la ciutat a visitar aquella vila tradicional reconstruïda. Ho recordeu? Doncs jo prefereixo ni pensar-hi, perquè de sobte m'adono que el temps ha corregut i, òstia, quan t'ho estàs passant tan bé això és una merda.
Per això: mort a la nostàlgia!! I a pensar en totes les coses que encara he de fer per aquí, i de les que us informaré... tan puntualment com sigui possible :P
Però abans, un record també per a en Young, el que ha estat el meu veí de davant fins ara, i que torna a casa seva perquè ja s'ha graduat. Potser també el recordareu, perquè us vaig dir que un dia va entrar a la meva habitació i em va regalar raïm, i també un mapa de Corea que ara em miro, sí, amb nostàlgia. M'adono a més, que segurament ell és el primer coreà que vaig conèixer. Una abraçada, doncs, i una foto de record.

2 Comments:

At dijous, de febrer 23, 2006, Anonymous Alex said...

Ei, no et preocupis. Pensa que els amics son per sempre i, tard o d'hora, els tornaràs a veure.

Mentrestant, sempre tens la Maki ;);)

 
At dissabte, de febrer 25, 2006, Anonymous Anònim said...

Beautiful shall be beautiful forever.

Allò que ha estat, ho serà de nou. D'una forma o d'una altra, metafòric o tangible... s'ha d'aprendre del passat per poder entendre el futur.

...or something like that.


PD: Aket finde carnavals... osease ke ni cas, ke son les 11 del matí i encara vaig vestit de Darth Vader... ^^;


Dd.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home