dimarts, de gener 24, 2006

DMZ

Que sí, que sí, impacients. Aquí teniu l'excursió a Corea del Nord. Bé, això és innexacte. On nosaltres (en Raphaël i jo) vam anar va ser a la Zona Desmilitaritzada (DMZ). Es tracta d'una ampla franja tot al llarg de la frontera entre les dues Corees que es considera terra de ningú, i que va ser creada en acabar la guerra per a mantenir els dos bàndols separats. Avui en dia, tant el govern del Sud com el del Nord hi permeten la visita de turistes. Al Sud, però, em va semblar entendre a la nostra guia que els sudcoreans no hi poden anar, només els estrangers. Però hauria de confirmar aquest punt. En el nostre grup no n'hi havia cap, i la gran majoria eren anglosaxons.
Allà no s'hi pot anar -com us podeu imaginar- per lliure. Hi ha algunes agències que s'encarreguen d'organitzar-ho, amb sortida a Seül, que està a cosa d'una hora de la frontera. Nosaltres vam anar amb una agència que forma part d'una base militar americana. Vam agafar l'autobús el dissabte a les set del matí.

He dit que a la DMZ no hi ha res ni ningú, però no és del tot així. Hi ha dos petits i curiosos pobles dels quals parlaré després, i un lloc anomenat Joint Security Area (JSA) o Panmunjom, on un i altre bàndol es reuneixen de tant en tant. Aquest va ser el primer punt de la visita. Abans d'anar-hi, però, ens van revisar els passaports i vam canviar d'autobusos, ara seguiríem amb uns de les Nacions Unides, que són les encarregades de mantenir l'ordre a la zona. La cosa és una mica complicada. Si no ho vaig entendre malament a la frontera hi ha l'exèrcit sud-coreà, i a la DMZ soldats de les NU, la majoria dels quals són també sud-coreans o ianquis. Un soldat americà, precisament, va ser el nostre guia a partir d'aquell punt. Primer ens van passar un vídeo explicatiu amb una mica d'història del conflicte, i ens van fer signar un paper on se'ns deien diverses coses; en resalto dues: que no fèssim cap tipus de senyal o gest als soldats nord-coreans, i que la nostra seguretat no estava garantida en cas d'un eventual atac de l'enemic...

Fet això, cap a la JSA. Pel camí, amb l'autocar, se'ns va alertar que no fèssim fotos. Un cop allà vam veure el següent: la JSA es troba al vell mig de la DMZ, o sigui, just en la línia divisòria dels dos països; a una banda hi ha -la del Sud- hi ha la Freedom House (com els hi molen aquests noms), i a l'altra l'edifici Panmun-gak (n'hi ha d'altres, però aquests són els més grans, i els que s'encaren un amb l'altre); i al mig de tots dos hi ha unes petites casetes preparades per a les reunions. Nosaltres vam entrar en una d'aquestes casetes, al centre de la qual hi ha una taula... pel mig de la qual passa la frontera, de manera que en una reunió cada bàndol s'asseu al seu costat, dintre del seu territori en un cert sentit.
I ara us preguntareu si se'ns permetia passar a l'altre costat de la taula... Doncs sí. De manera que ja puc dir que he posat els peus a Corea del Nord...
En entrar, al fons de la caseta -en "territori" nord-coreà- hi havia dos soldats coreans de les NU. El nostre guia sembla ser que no podia traspassar la línia, però va cridar un dels soldats, que comportant-se com si fos un robot es va colocar en un extrem de la taula, amb un peu a cada territori. Nosaltres podíem anar a l'altre costat per un dels extrems de la taula, però no per aquell on hi havia el soldat. Això sembla ser que ens ho van dir, però com que el ianqui parlava tan de pressa (fart ja de repetir la mateixa història tantes vegades), en Raphaël i jo no ho vam entendre, i resulta que quan volíem sortir en Raphaël va anar a passar pel cantó dolent i els braç del soldat se li va posar al mig com si fos una barrera (parlo "del braç del soldat" perquè tal i com es va moure no sé si fins i tot tenia vida pròpia). Va fer una mica de por, però no va passar res.

En sortir, mentre esperàvem que l'altre grup fes el mateix, vam poder observar l'edifici d'enfront, on hi havia un soldat nord-coreà observat-nos tota l'estona amb prismàtics (en un moment donat, una de les finestres es va obrir i algú altre ens observava).

Això va ser la primera part (i la més interessant) de l'excursió. Tranquils que a la JSA sí que s'hi podien fer fotos, i aquí les teniu.







(Aquest soldat no està castigat de cara a la paret, per si us ho pensàveu. Està vigilant que l'enemic no faci cap moviment sospitós. Els vigila amb un ull i a la vegada es protegeix)

Després vam anar a un parell d'observatoris des d'on contemplar Corea del Nord. El més destacat, abanda d'unes boniques muntanyes, era un petit poble que els del sud anomenen Propaganda Village, perquè durant un munt d'hores al dia (sobretot a la nit) s'hi emet propaganda pels altaveus. Els destinataris d'aquesta "informació" són els seus habitants, ja que no hi viu ningú (només durant el dia alguns vigilants), sinó els del Freedom Village (y dale!), a l'altre costat de la frontera. Tots dos es troben a dintre de la DMZ. A Freedom Village sembla ser que la vida és una mica particular: no poden sortir durant la nit, la qual se la passen escoltant la propaganda de l'altre costat. Personalment no acabo d'entendre perquè els hi deixen estar. Diuen que perquè aquella gent volien seguir vivint a les seves cases tot i el perill. Doncs sí que s'han tornat complaents aquests militars... Al poblet en qüestió hi ha una alta torre amb una gran bandera de Corea del Sud, a la qual els nord-coreans no van trigar a respondre amb una torre i una bandera encara majors.
Aquí podeu veure (més o menys) Propaganda Village.




(Com a curiositat, mireu com havíem de fer les fotos, perquè no estava permès prendre-les des de l'extrem mateix de l'observatori. En canvi, podíem mirar amb uns prismàtics -previ pagament de 500 won).

La visita va acabar a un dels túnels d'infiltració excavats pels nord-coreans fa dècades i descoberts abans que passés res (si és que hagués pogut passar). N'hi ha quatre, però els coreans creuen que n'hi ha dos més "off the record". només en vam visitar un, el nº 3. No s'hi podien fer fotos, ho sento. Però imagineu-vos un petit túnel a la roca i ja està. Ah, sí! El túnel no es podia recòrrer tot, és clar. En arribar a un punt hi havia uns filferros de punxes protegint una porta. La guia ens va dir que la porta estava tancada i darrera no hi havia res, però quan hi vam arribar el Raphaël es va adonar gràcies a una escletxa que a l'altre costat hi havia llum. Li vam comentar a la guia i va dir que era estrany i que ho preguntaria. Però després "se'n va descuidar"...

Va ser molt interessant. I estrany a la vegada. Realment arribes a sentir-te en un altre món, on tot funciona d'una manera molt absurda. Soldats ferms com estatues mirant-se fixament a un i altre costat d'una línia pintada al terra, sempre tement que passi alguna cosa.

En Raphaël va quedar una mica tocat. Deia que havia quedat decebut de l'espècie humana. No n'hi havia per a menys.

2 Comments:

At dimarts, de gener 24, 2006, Anonymous Alex said...

Llàstima que no es poguessin fer fotos de la resta. Queremos ver el brazo del soldado! :)

P.D. No podries posar un link de google maps a la zona mes o menys on veu estar?

Salut!

 
At dijous, de febrer 02, 2006, Anonymous santi said...

Interessant! Sí que és turístic l'assumpte. I quin aspecte més sinistre tenen els nanos de les ulleres de sol, que són reglamentàries o què? I la gent coreana del sud que n'opina del tema?

A cuidar-se!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home