divendres, de gener 27, 2006

AQUELLS DIMECRES D'EXCURSIÓ

Recordareu que al començament d'estar aquí els dimecres ens portaven a experimentar la cultura tradicional coreana: balls, cançons, ceràmica, objectes de paper... Ja us vaig dir que la cosa s'estava acabant. Doncs bé, ja es va acabar. Fa unes quantes setmanes d'això, però no havia pensat a explicar-ho fins ara :P

L'últim acte el vam tenir just abans de Nadal, i va ser força especial. En resposta a les classes que els professors coreans ens havien estat donant sobre les tradicions del seu país, la idea era que nosaltres ens mostrèssim alguna cosa del nostre. La majoria de la gent va fer una presentació amb fotografies i els aspectes més destacats de la personalitat del lloc. Però la Maki, la Yumi i jo vam ser una mica més originals. La Maki va fer una demostració de l'art de l'origami (ja sabeu, fer figuretes amb paper). I la Yumi i jo vam cuinar! Vam preparar una amanida, pà amb tomàquet, truita de patates i unes creppes. Ja veieu que la cosa era una mica multinacional. I vam tenir molt d'èxit (és clar!). Aquí ens veieu.







Demà marxo una setmaneta a Jeju, una illa coreana que hi ha al sud del país. Així que fins aviat!!

dimarts, de gener 24, 2006

DMZ

Que sí, que sí, impacients. Aquí teniu l'excursió a Corea del Nord. Bé, això és innexacte. On nosaltres (en Raphaël i jo) vam anar va ser a la Zona Desmilitaritzada (DMZ). Es tracta d'una ampla franja tot al llarg de la frontera entre les dues Corees que es considera terra de ningú, i que va ser creada en acabar la guerra per a mantenir els dos bàndols separats. Avui en dia, tant el govern del Sud com el del Nord hi permeten la visita de turistes. Al Sud, però, em va semblar entendre a la nostra guia que els sudcoreans no hi poden anar, només els estrangers. Però hauria de confirmar aquest punt. En el nostre grup no n'hi havia cap, i la gran majoria eren anglosaxons.
Allà no s'hi pot anar -com us podeu imaginar- per lliure. Hi ha algunes agències que s'encarreguen d'organitzar-ho, amb sortida a Seül, que està a cosa d'una hora de la frontera. Nosaltres vam anar amb una agència que forma part d'una base militar americana. Vam agafar l'autobús el dissabte a les set del matí.

He dit que a la DMZ no hi ha res ni ningú, però no és del tot així. Hi ha dos petits i curiosos pobles dels quals parlaré després, i un lloc anomenat Joint Security Area (JSA) o Panmunjom, on un i altre bàndol es reuneixen de tant en tant. Aquest va ser el primer punt de la visita. Abans d'anar-hi, però, ens van revisar els passaports i vam canviar d'autobusos, ara seguiríem amb uns de les Nacions Unides, que són les encarregades de mantenir l'ordre a la zona. La cosa és una mica complicada. Si no ho vaig entendre malament a la frontera hi ha l'exèrcit sud-coreà, i a la DMZ soldats de les NU, la majoria dels quals són també sud-coreans o ianquis. Un soldat americà, precisament, va ser el nostre guia a partir d'aquell punt. Primer ens van passar un vídeo explicatiu amb una mica d'història del conflicte, i ens van fer signar un paper on se'ns deien diverses coses; en resalto dues: que no fèssim cap tipus de senyal o gest als soldats nord-coreans, i que la nostra seguretat no estava garantida en cas d'un eventual atac de l'enemic...

Fet això, cap a la JSA. Pel camí, amb l'autocar, se'ns va alertar que no fèssim fotos. Un cop allà vam veure el següent: la JSA es troba al vell mig de la DMZ, o sigui, just en la línia divisòria dels dos països; a una banda hi ha -la del Sud- hi ha la Freedom House (com els hi molen aquests noms), i a l'altra l'edifici Panmun-gak (n'hi ha d'altres, però aquests són els més grans, i els que s'encaren un amb l'altre); i al mig de tots dos hi ha unes petites casetes preparades per a les reunions. Nosaltres vam entrar en una d'aquestes casetes, al centre de la qual hi ha una taula... pel mig de la qual passa la frontera, de manera que en una reunió cada bàndol s'asseu al seu costat, dintre del seu territori en un cert sentit.
I ara us preguntareu si se'ns permetia passar a l'altre costat de la taula... Doncs sí. De manera que ja puc dir que he posat els peus a Corea del Nord...
En entrar, al fons de la caseta -en "territori" nord-coreà- hi havia dos soldats coreans de les NU. El nostre guia sembla ser que no podia traspassar la línia, però va cridar un dels soldats, que comportant-se com si fos un robot es va colocar en un extrem de la taula, amb un peu a cada territori. Nosaltres podíem anar a l'altre costat per un dels extrems de la taula, però no per aquell on hi havia el soldat. Això sembla ser que ens ho van dir, però com que el ianqui parlava tan de pressa (fart ja de repetir la mateixa història tantes vegades), en Raphaël i jo no ho vam entendre, i resulta que quan volíem sortir en Raphaël va anar a passar pel cantó dolent i els braç del soldat se li va posar al mig com si fos una barrera (parlo "del braç del soldat" perquè tal i com es va moure no sé si fins i tot tenia vida pròpia). Va fer una mica de por, però no va passar res.

En sortir, mentre esperàvem que l'altre grup fes el mateix, vam poder observar l'edifici d'enfront, on hi havia un soldat nord-coreà observat-nos tota l'estona amb prismàtics (en un moment donat, una de les finestres es va obrir i algú altre ens observava).

Això va ser la primera part (i la més interessant) de l'excursió. Tranquils que a la JSA sí que s'hi podien fer fotos, i aquí les teniu.







(Aquest soldat no està castigat de cara a la paret, per si us ho pensàveu. Està vigilant que l'enemic no faci cap moviment sospitós. Els vigila amb un ull i a la vegada es protegeix)

Després vam anar a un parell d'observatoris des d'on contemplar Corea del Nord. El més destacat, abanda d'unes boniques muntanyes, era un petit poble que els del sud anomenen Propaganda Village, perquè durant un munt d'hores al dia (sobretot a la nit) s'hi emet propaganda pels altaveus. Els destinataris d'aquesta "informació" són els seus habitants, ja que no hi viu ningú (només durant el dia alguns vigilants), sinó els del Freedom Village (y dale!), a l'altre costat de la frontera. Tots dos es troben a dintre de la DMZ. A Freedom Village sembla ser que la vida és una mica particular: no poden sortir durant la nit, la qual se la passen escoltant la propaganda de l'altre costat. Personalment no acabo d'entendre perquè els hi deixen estar. Diuen que perquè aquella gent volien seguir vivint a les seves cases tot i el perill. Doncs sí que s'han tornat complaents aquests militars... Al poblet en qüestió hi ha una alta torre amb una gran bandera de Corea del Sud, a la qual els nord-coreans no van trigar a respondre amb una torre i una bandera encara majors.
Aquí podeu veure (més o menys) Propaganda Village.




(Com a curiositat, mireu com havíem de fer les fotos, perquè no estava permès prendre-les des de l'extrem mateix de l'observatori. En canvi, podíem mirar amb uns prismàtics -previ pagament de 500 won).

La visita va acabar a un dels túnels d'infiltració excavats pels nord-coreans fa dècades i descoberts abans que passés res (si és que hagués pogut passar). N'hi ha quatre, però els coreans creuen que n'hi ha dos més "off the record". només en vam visitar un, el nº 3. No s'hi podien fer fotos, ho sento. Però imagineu-vos un petit túnel a la roca i ja està. Ah, sí! El túnel no es podia recòrrer tot, és clar. En arribar a un punt hi havia uns filferros de punxes protegint una porta. La guia ens va dir que la porta estava tancada i darrera no hi havia res, però quan hi vam arribar el Raphaël es va adonar gràcies a una escletxa que a l'altre costat hi havia llum. Li vam comentar a la guia i va dir que era estrany i que ho preguntaria. Però després "se'n va descuidar"...

Va ser molt interessant. I estrany a la vegada. Realment arribes a sentir-te en un altre món, on tot funciona d'una manera molt absurda. Soldats ferms com estatues mirant-se fixament a un i altre costat d'una línia pintada al terra, sempre tement que passi alguna cosa.

En Raphaël va quedar una mica tocat. Deia que havia quedat decebut de l'espècie humana. No n'hi havia per a menys.

divendres, de gener 20, 2006

MINI PISOS

Recordareu que fa uns mesos hi va haver una gran polèmica a Espanya perquè es va dir que el Govern volia promoure la construcció de pisos de trenta metres quadrats. Doncs bé, aquí a Corea aquests mini apartaments estan a l'ordre del dia, i fins i tot són més petits. Els ocupen principalment estudiants que van a la universitat lluny de casa seva, i estan conformats per una sola habitació que fa de sala i dormitori i on hi ha la cuina, més un petit lavabo que al mateix temps és dutxa (vull dir que no hi ha un espai específic per a la dutxa, sinó que aquesta és tot el lavabo en si, de manera que després de dutxar-te tot el terra està moll).
La veritat és que són molt acollidors, i per a una sola persona és espai més que suficient (encara que de vegades hi viuen dues o fins a tres, però només durant un temps relativament breu). Us en passo unes fotos i opineu.






I aquí una foto de l'habitant de la casa :)



De tota manera, i encara que ja dic que aquests pisos els ocupa sobretot gent jove, en general a Corea les cases són molt petites. No he estat encara a una casa "normal". Quan ho faci ja ho explicaré, però pel que m'han dit l'espai no els sobra precisament (aquest és un dels països més densament poblats del món, principalment a la costa oest). Només mireu aquesta anècdota: quan els vaig dir als meus alumnes que casa meva té cent metres quadrats, es van posar les mans al cap i em van dir que debia ser molt ric.

CONSULTORI

Santi, l'has clavat. Precisament aquest cap de setmana faig una escapada a la frontera amb Corea del Nord, a l'anomenada DMZ (Demilitarized Zone, o zona desmilitaritzada). Ja us ho explicaré en tornar.

dijous, de gener 19, 2006

dimecres, de gener 18, 2006

K-C-C!... K-C-C!

Nova experiència. I tan nova! Aquest cap de setmana vaig anar a veure un partit de bàsquet, cosa que no recordo haver fet abans. Per a la Maki era el segon cop, perquè ja hi havia anat, aquí mateix a Jeonju, amb una amiga . M'hi vaig decidir entre altres coses pel baix preu de les entrades: només 6.000 won, uns 5 euros!!
Jugaven l'equip local -que, per cert, té el pavelló just al costat de la uni- el KCC, contra els Orions de Tegu. Devia ser un partit molt important, perquè el pavelló estava ple a vessar; fins i tot hi havia gent asseguda a les escales (què passa amb les normes de seguretat!). El partit va ser molt emocionant. Fins el tercer quart el KCC anava perdent, moltes vegades de fins a catorze punts. Però en els últims minuts van remuntar per acabar guanyant 90 a 88 en els darrers segons!

No puc comparar, ja dic, amb els partits de la nostra lliga. Els coreans tenen un rollo molt ianqui, amb un showman al principi i concursos i aquestes coses durant els descansos. El públic cridava, però no estava massa agitat, sobretot tenint en compte la tensió del partit al final.

La Maki i jo vam animar i vam patir com uns afeccionats de l'equip més. Personalment trobava a faltar les emocions de l'esport en viu. Em sembla que repetiré :)








P.D.: Una salutació a la mare de la Susanna. Inesperada lectora del meu weblog :)

dijous, de gener 05, 2006

TAIWAN



Un dels motius pels quals vaig decidir no tornar a casa per Nadal, era que volia aprofitar aquestes vacances per a fer turisme per l’Àsia, ara que hi sóc tant a prop. El que no tenia clar era quina seria la meva destinació. Això dependria, entre altres coses, de si trobava un company de viatge o no. Al principi semblava que tothom tenia els seus propis plans i per això vaig pensar de moure’m per Corea, que seria més facilet. Però com que a última hora l’Eszter i en Raphaël van trencar, ella ja no se n’anava al Japó amb ell, de manera que vam dir que podríem viatjar junts a algún lloc (us recordo que la Maki se n’anava a casa amb la seva família). Vam barallar opcions, com ara Shanghai, però finalment ens vam decantar per Taiwan, entre altres coses pel seu clima tropical. A més, la Sophia (la taiwanesa de la nostra classe) també se n’anava a casa, així que podríem trobar-nos amb ella allà i tindríem una guia.
L’Eszter va contactar amb un amic seu que treballa en una agència de viatges, i aquest ens va buscar uns bitllets a bon preu: 500$ l’avió d’anada i tornada.

En el post anterior ja vau veure que la nit del 24 al 25 de desembre vam fer una festeta, i que la vam acabar a altes hores de la matinada. Al dia següent jo em vaig aixecar passada la una de la tarda, i vaig dedicar la resta del dia a preparar les coses per a marxar de viatge, no al dia següent sinó a les dues de la nit d’aquell mateix dia! I és que el nostre avió sortia a les 9 del matí de Seül, o sigui que hi havíem de ser a les 7, i el viatge fins a la capital dura entre tres i quatre hores. Total que l’Eszter i jo vam dedicir agafar el primer bus que sortia cap allà. I amb allò es pot dir que va començar el…

DIA 1

L’autobús triga menys de l’esperat en arribar a l’aeroport i a les 5:30 ja hi som. Mentre esperem a què obrin l’oficina de Cathay Pacific Airways (la companyia amb què volem) fem un tomb per allà. Aprofito ara per a ensenyar-vos l’aeroport d’Incheon, ja que no ho vaig fer quan vaig arribar aquí.






El viatge dura unes tres hores, però amb el canvi horari arribem a Taiwan a les 11 del matí. La primera imatge que en tenim és la d’un munt de banderes taiwaneses a la façana d’una de les terminals, senyal inequívoca –i que veurem repetida– de la necessitat d’autoafirmació nacional que tenen aquesta gent (no vull ara fer una explicació de la història i la situació política de Taiwan, però us aconsello que us n'informeu perquè és bastant curiós).



Com acostuma a passar, l’aeroport no es troba a la ciutat (Taipei) sinó en una altra localitat a una certa distància, de manera que hem d’agafar un autobús que ens porta, ara sí, fins a l’estació central de Taipei, al cor de la ciutat. Allà no ens costa gens trobar un centre d’informació turística on ens informen sobre hotels barats i sobre algunes de les coses que tenim pensat visitar a la ciutat (horaris, etc.). L’hotel que agafem es troba a només cinc monuts de l’estació. És el més barat que trobem (15€ la nit = 550NT$, moneda taiwanesa), però està prou bé, ja que fins i tot té tele amb un munt de canals (la majoria en xinès o taiwanès, però també en anglès). I la veritat és que no ens hi vam estar gaire. Només entrar-hi ja en vam sortir per a anar a recòrrer la ciutat. Ja sabiém què volíem anar a veure perquè estava planificat des d’abans de marxar (la Sophia ens va recomanar algunes coses, i d’altres les vam trobar per Internet). La primera parada era l’espectacular memorial a Chang Kai-shek, un dels líders xinesos posteriors a la caiguda dels emperadors, i home que es va caracteritzar també per matar un munt de taiwanesos quan el seu govern es va haver de refugiar a l’illa fugint de Mao i els seus comunistes… A pesar d’això, mireu el que té muntat aquí.




Després d’això va ser hora de visitar un temple.






I vam acabar el dia al mercat nocturn, on ens vam atipar de tastar coses noves de menjar: fruites, pastes, gelats, carns…






Aquell dia vam anar a dormir aviat. A les 9 ja érem a l’hotel. I és que s’ha de tenir en compte que ens havíem passat la nit anterior viatjant sense dormir res, i tot el dia caminant per la ciutat.

DIA 2

El segon dia ens vam aixecar només relativament aviat, a les 9:30h. Vam agafar el metro per a anar a visitar un parell de palaus. Per cert, que només tenen quatre línies de metro, i dues d'elles van gairebé tota l'estona paral·leles. Ens havien dit que els trens funcionen sense conductor, però si això és veritat no debien ser els que vam agafar nosaltres.

El primer dels palaus no el vam poder visitar perquè estava tancat, però sí que vam poder passejar pels jardins que el precedeixen, on hi havia un munt de parelles acabades de casar fent-se fotos.



En el segon hi havia un museu d'objectes antics, el National Palace Museum, un dels, diuen, més grans museus del món, però on vam veure ben poca cosa. Entre elles, els de Falun Dafa fent-se publicitat, ja que a la Xina continental no poden. Encara no tinc massa clar qui són aquesta gent i quin paper juguen en la política xinesa.




De tornada al centre vaig poder veure de passada des del bus aquest edifici. És un espectacular hotel que, d'altra banda, no em cridaria tant l'atenció sinó fos perquè apareixia a la pel·li "Comer, beber, amar" de l'Ang Lee. Una pena no haver-hi pogut entrar.



Vam menjar una sopa de boniato i una altra cosa que no sé què debia ser en un restaurant a prop del nostre hotel.



Després, altre cop el metro per a anar a una exposició sobre la història de Taipei. Molt interessant.
Just abans d'això, havíem vist per primera vegada -a distància- el que és el meu edifici favorit de la ciutat, el "101", l'edifici més alt del món (de moment) amb 508 metres i 101 plantes (d'aquí el nom). Hi vam anar en sortir de l'exposició i ens vam afartar de fer-li fotos. Però aquí només us en poso un parell.




Aquell dia no vam pujar al mirardor que hi ha al capdamunt perquè era un dia ennuvolat -fins i tot havia començat a ploure. Però sí que ens vam passejar per les botigues que hi ha a les primeres plantes, i després vam continuar fent "shopping" en un altre del ¡6 o 7! grans magatzems que hi ha en aquella zona agrupats. Jo, com no, em vaig comprar unes quantes pel·lícules (un pack del Hou Hsiao Hsien), encara que no tantes com hauria volgut, perquè no totes tenen subtítols en anglès. Els preus dels DVD són iguals als nostres; però hi ha també la possibilitat de comprar VCD, que abunden i estan tirats de preu (es poden comprar fàcilment pel·lícules per 75 cèntims!!).




Les compres van seguir en un altre mercat nocturn, de camí del qual vam contemplar les llums i ombres de la ciutat.





Aquest segon mercat nocturn estava millor que el primer.





Al costat del mercat hi havia el riu, però la vista no era gaire interessant.
Després d'un dia tan mogut, vam tornar a l'hotel -aquest cop sí, tard- exhausts.

Ah, flipeu amb aquesta imatge de l'entramat de carreteres que atravessen la ciutat.



DIA 3

Matinem molt perquè hem de fer una petita excursió a un poble que hi ha a prop de Taipei per a visitar una antiga mina d'or. El tema de la mina en si a mi no em va intreressar gaire, encara que s'hi podien veure objectes com aquests.




El més interessant van ser les vistes de les muntanyes i de l'oceà Pacífic. Com que tornava a ser un dia plujós, els núvols creaven unes imatges molt romàntiques. La pena és que per altra banda aquests mateixos núvols no deixaven veure bé el paisatge. Els primers dies vam haver de patir una mica aquest temps -encara que podia tenir contrapartides. Taiwan és un indret molt plujós, però això no significava que fes fred. La temperatura cap dia va arribar a baixar dels quinze graus.




Aquest temps no ens havia permès el dia anterior pujar al 101, i per desgràcia va continuar. Però ocasions així es tenen poques vegades, i per això vam decidir de pujar-hi, tot i ser de nit quan vam arribar altre cop a Taipei, estar ennuvolat i haver de pagar 350NT$ (10€). Però és que aquest era l'últim dia que estaríem a la ciutat. La següent foto és el millor que vaig poder captar des d'aquelles alçades.



L'últim que vam visitar a Taipei va ser un altre memorial, en aquest cas a Sun Yat-sen, el pare de la revolució xinesa contra els emperadors. (Anècdota: preguntant pel carrer no hi havia manera que ens entenguessin quan ho pronunciàvem, i els hi dèiem "Is a chinese hero!", però ni amb aquestes)



Abans de tornar a l'hotel vam fer un darrer "shopping" (es troba a faltar, perquè a Jeonju no hi ha gaires llocs on fer-ho) a les botigues del metro. Altre cop vaig comprar pel·lis :P

DIA 4

Següent parada: el Parc Nacional de Taroko. Candidat al reconeixement de la UNESCO com a patrimoni de la humanitat, encara no ho ha aconseguit segurament per motius polítics. Era certament espectacular, i un tenia la sensació de trobar-se al mig de la jungla. Però no ens avancem, que encara hi hem d'arribar.
Ja al tren el paisatge era molt interessant: camps d'arròs i altre cop l'oceà Pacífic.




En arribar al poble on havíem d'agafar un autobús per a endinsar-nos al cor del parc, ens vam sentir com al mig del no res, com en un d'aquells pobles fantasma de l'Oest, però envoltats de vegetació (una mica com a l'Àfrica... encara que no hi he estat mai).




El problema va ser trobar la parada del bus en aquell poble (per dir-li d'alguna manera, ja que no era més que un seguit de cases i tendes amb una carretera al mig). Preguntant i preguntant vam descobrir on era, senyalitzada només per una banderola on hi deia Pelican Express, i el dibuix d'un pelicà. Al costat hi havia una tenda de galetes, on en vam comprar unes quantes mentre esperàvem, i així també ens vam guanyar l'ajuda dels propietaris, que van fer guàrdia a l'espera de l'autobús perquè no se'ns passés. En agraïment, els hi faig publicitat amb aquesta foto :D



Ja veieu que la cosa no està gaire ben organitzada per al turisme. Potser perquè és temporada baixa.
L'autobús ens va dur fins a un punt on hi havia un hotel i algunes botigues i petits restaurants. L'hotel costava ni més ni menys que 150€ la nit. Afortunadament també hi havia allà un parador muntat per alguna associació catòlica (sí, a Taiwan també), on vam poder allotjar-nos per 600NT$ (50 més que a l'hotel de Taipei, a pesar que a l'habitació no hi havia lavabo i el lloc estava una mica desastrat; això sí, hi havia una capella per a resar).
Com l'altra vegada, vam deixar les coses i ens vam posar en camí, recorrent les gorges al llarg d'un bon troç.






La zona central de Taiwan, o allò que no són les grans ciutats, situades a la costa, és el territori dels indígenes de l'illa. Es tracta de gent d'ètnia no xinesa, i són els primers habitants de l'illa. Resulta curiós veure com la seva cultura -avui dia, pel que vaig poder constatar, ja només reduïda a ser una atracció turística- és molt semblant a la dels indis d'Amèrica, a pesar de l'enorme distància que els separa (sabieu que Califòrnia està més lluny dels països de l'Àsia Oriental que no pas Catalunya?). Mireu aquests objectes sinó.




A la nit, com que aquí no teníem tele, vam mirar una pel·li que l'Eszter tenia al seu ordinador. Un bodrio amb la Jennifer López...

DIA 5

La següent estació del nostre viatge és un altre parc natural, però abans d'anar-hi acabem de visitar el que ens queda de Taroko, que és una pagoda que hi ha al costat d'on ens estem.




A les 11 sortia l'únic autobús que ens havia de treure d'allà pel cantó que ens interessava (altre cop males infraestructures). El bus, però, no anava fins allà on nosaltres ens dirigíem -un llac anomenat el Llac del Sol i la Lluna-, de manera que el conductor ens va ajudar a trobar un altre transport al final de recorregut. La cosa va ser una mica estranya, perquè qui ens va portar van ser dos paios amb la seva furgoneta, cobrant-nos, a més, un dineral (400NT$ a cada un, encara que al principi ens en demanaven 500). Conduien, per a més inri, a tota velocitat per aquella carretera de muntanya plena de corves. Feia una mica de por, però el paisatge era maco i t'hi podies distreure. El que va tenir de bó va ser que aviat hi vam ser, i just a temps per a agafar un altre autobús que, aquest sí, ens portaria fins al llac.





Quan finalment vam haver arribat al llac, a la parada de l'autobús hi havia una dona d'un hotel que buscava clients. Al principi ens va dir que 800 per una habitació, però al final ens la va deixar per 500 :P
Era tard, així que la passejada que vam fer va ser curta. Però vam poder veure un parell de coses interessants: una plantació de te (just abans, en una botiga de tès ens havien convidat a veure'n) i un preciós paisatge.




Anant després per la ciutat vam trobar un punt d'informació turística, i tot i que ja tancava, l'home ens va atendre molt amablement, explicant-nos el que podíem fer al dia següent als voltants del llac, consultant els horaris d'autobús i tren per a marxar-ne, i fins i tot posant-nos un vídeo sobre el llac. Poso una foto també per a donar-li les gràcies :)



No vam poder fer res més aquell dia.

DIA 6

L'últim dia de l'any; però simplement un dia més del viatge per a nosaltres. Ja veureu que el pas al 2006 no va ser gaire emocionant.

De bon matí vam anar a caminar al voltant del llac, amb l'objectiu de veure un gran temple i una gran pagoda que hi ha a l'altre costat d'on ens estàvem. En sortir de l'hotel li havíem deixat una nota a la propietària dient-li que vindríem a recollir les coses sobre les 12, perquè no era plan d'anar carregats amb les motxilles (més després de les compres que havíem fet a Taipei :P ). Al final vam tornar a la 1, però no hi va haver problema.

Primer vam arribar al temple. Dedicat principalment al Déu de la Literatura, a qui antigament tots els aspirants a funcionaris anaven a pregar quan era hora de fer els exàmens (encara avui els estudiants s'hi encomanen), i on també hi ha una estàtua de Confuci. Per desgràcia la boira va aparèixer just en aquell moment, tot i que el dia se'ns havia presentat assoleiat per primera vegada, i ens va privar de la vista del llac des d'aquell punt.





En continuar la boira es va espessir, però al cap de poc es va aixecar i va brillar el Sol, que ja ens acompanyaria durant la resta de la nostra estada a l'illa.
Tot i que la idea era seguir fins a la pagoda, quan ja portàvem uns dèu quilòmetres vam arribar a un poble, i allà vam decidir agafar un autobús per a fer la resta del recorregut. Així vam arribar a la pagoda, i el cert és que va ser espectacular.




Encara vam veure un altre petit temple, però crec que no cal entretenir-s'hi.

Ara tocava encaminar-se a Kaohsiung, la segona ciutat en importància del país (o de l'illa, o digues-li com vulguis), on hi havia la nostra amiga Sophia. Com sempre la cosa va ser complicada: primer un autocar, després un tren i per acabar un altre tren. Però hi vam arribar, i allà mateix a l'estació ens esperaven la Sophia i el seu nòvio, en Mr. Park, que treballava a l'oficina d'afers internacionals de la universitat, i era el nostre principal interlocutor (parlo en passat perquè des d'aquest any nou ha deixat aquesta feina perquè estava fart de ser un administratiu).



El primer que vam fer va ser anar a casa de la Sophia, on ens van donar de sopar... aleta de tauró. Però això no és res, perquè després vam anar al mercat nocturn i vam menjar coses com gelat fregit... i serp (un plat amb la pell, que està molt bona, i una sopa amb la carn). En aquesta foto en tinc la prova.



I s'acostava l'any nou. A ells semblava que els importava bastant poc la cosa (allí se celebra més l'any nou lunar, que és a finals de gener), perquè fins que nosaltres no els vam preguntar on podíem anar a celebrar-ho no van comentar-ne res. Vam acabar a una d'aquestes concentracions massives al carrer en una mena de parc, uns dèu minuts abans de les 12. Estava molt fosc i hi havia molta gent, o sigui que no sé ben bé com era allò. Només sé que, de sobte, des de l'escenari muntat a força distància de nosaltres, va començar el compte enrere. 10, 9... 1... Ja havíem entrat al 2006!!



Després d'això vam anar directament a l'hotel, o sigui que no hi va haver gens de celebració.
Per cert que l'hotel era del tiet de la Sophia, i ens hi vam estar gràtis :P

DIA 7

De Kaohsiung vam veure ben poca cosa durant aquests dies, perquè la Sophia ens va portar a visitar altres llocs. (Després ja posaré tres o quatre imatges de la ciutat per tal que us en feu una idea) Aquest primer dia de l'any vam anar a una ciutat anomenada Tainan, on vam visitar alguns edificis, curiosament tots relacionats amb l'estada o la influència dels europeus a l'illa, i on feia molta calor! Els edificis van ser tres fortaleses, dues construides pels holandesos al segle XVII (Chikan Tower i An-Ping Fort) i l'altra pels mateixos xinesos però en estil francès (Eternal Castle).





I després del turisme vam anar a sopar a casa de la tieta de la Sophia, on tota la família estava reunida. L'ocasió era especial, no perquè hi fóssim l'Eszter i jo -que també-, sinó perquè havien de conèixer -i examinar- el nòvio de la Sophia. Aquí té molta importància això de conèixer els pares de la parella, i és senyal que la cosa acabarà en matrimoni ben aviat. Es veu que la família de la noia ha de donar la seva aprovació amb quatre vots en favor del noi, el més important i definitiu dels quals és el del pare. A en Park ja li van avançar el seu "sí" dos dels tiets, així que sembla que no tindran problemes. Crec que per a en Park va anar bé que nosaltres estiguéssim allà, ja que les mirades no només estaven concentrades en ell. Ens van dispensar molta atenció, convidant-nos a menjar de tot i molt del que havien preparat, que era moltissim. Altre cop he de treure a col·lació "Comer, beber, amar", perquè l'escena en què em trobava era igual.




Acabat el sopar l'Eszter i jo vam anar pel nostre compte -i per darrera vegada- al mercat nocturn, entre altres coses perquè li havíem de comprar un regal a la Sophia, que finalment van ser uns guants (ella n'estava buscant) per a protegir-se del fred quan tornés a Corea!

Darrer apunt del dia: a la tele feien una pel·li sobre la vida de Bruce Lee.

DIA 8 (i últim)

En realitat l'últim dia va ser el següent, però ens el vam passar viatjant, així que aquest és l'últim en què vam veure coses.

Primer vam anar a veure una universitat que està al costat de la platja! Ja els vaig dir que si això ho tinguéssim nosaltres, i amb aquest clima tropical durant tot l'any, ningú estudiaria. Mireu sinó el que tenen els estudiants al seu abast.




Després vam agafar un petit vaixell que ens va dur en cinc minuts a una també petita illa. La cosa no va tenir molta història, la veritat, a banda d'una vista general de l'"skyline" de la ciutat, amb el qual aprofito i us poso alguna foto més d'aquesta Kaohsiung.





Aquella nit ens vam fotre l'última gran comilona abans de tornar a la dura realitat de la residència coreana. Tot van ser productes de mar (entre els habituals, també granotes i caragols), en un restaurant amb la família altre cop al complet, encara més que l'altra vegada.

Una passejada a la vora del riu van ser els darrers instants del nostre viatge.



DIA 9 (sense història)

Tot el dia viatjant. A les 10 del matí agafem un autobús que ens porta fins a un lloc on n'hem d'agafar un altre per a anar a l'aeroport; llavors l'avió; i un cop a Corea, un altre autobús fins a Jeonju; i allà un taxi fins a la residència, on vam arribar a la 1 de la matinada.
Quan vam marxar de Taipei estàvem a 25º; en arribar a Seül a -2º... Toca adaptar-se altre cop!

MÉS IMATGES

Durant aquests nou dies vaig arribar a fer 700 fotografies. L'Eszter s'havia endut amb ella el seu ordinador portàtil, de manera que cada nit hi descarregàvem les fotos, i això va fer que no tinguéssim gaire mesura a l'hora de fer-ne. M'agradaria que les poguessiu veure totes, però de moment això no pot ser. No em resisteixo, però, a posar-ne aquí algunes més que crec que us agradaran. Qualsevol petició també serà escoltada.




























I aquesta darrera imatge és per a desitjar-vos a tots un Feliç Any Nou (que és el que està aquí escrit en caràcters xinesos).