dimecres, de novembre 02, 2005

SEÜL (SEGONA VISITA)

Doncs sí, he tornat a anar a Seül altra vegada. Però aquest cop ha estat molt diferent, tant per la gent amb qui he anat com per les coses que hi hem fet. La companyia en aquesta ocasió han estat tres noies –“y parecía tonto cuando lo compramos”, estaran pensant alguns-: la Yumi, la Maki i la Youn-ok, que és la noia coreana que ens va ajudar a assajar per a la nostra interpretació de l’Arirang.
El motiu de la visita són més aviat dues coses, que juntes van servir per a justificar el viatge, perquè amb una de sola no n’hi hauria hagut prou. Resulta, en primer lloc, que a l’ambaixada espanyola ens van dir –ja feia temps, de fet- que ens hi hauríem de passar per a registrar-nos (volen saber qui hi ha i què fa, en cas que passi alguna cosa). I d’altra banda, la Yumi volia anar a la capital a comprar-se roba, perquè diuen que allà és més barata. Jo no tenia massa idea de comprar res (la veritat és que necessito uns pantalosn d’hivern, però no se´ben bé què comprar-me), però tot i així m’hi vaig apuntar. I després ho van fer també la Youn-ok (que és una bona amiga de la Yumi perquè van juntes a classe de taekwondo), i a última hora també la Maki, que tot i que tot just havia estat a Seül dimecres i dijous en unes conferències organitzades per japonesos, va decidir tornar-hi amb nosaltres.

Vam sortir el dimecres en acabar l’examen de coreà que teníem aquell dia (que va anar prou bé). Una mica més i perdem l’autobús, que sortia a les 15:30, per culpa meva, perquè mentre erem de camí a l’estació amb el taxi em vaig adonar que no havia agafat el passaport, que em demanaven els de l’ambaixada que portés per a fer el registre. Així que vam haver de tornar a la Residència, vaig anar corrent a l’habitació (tres pisos, arf, arf), i de camí altre cop. Al final vam poder agafar l’autobús, i encara ens van sobrar… 3 minuts :P

Un cop allà ens vam dirigir al World Cup Stadium, a prop de qual viu un dels tiets que la Yumi té a la ciutat, i que ens va convidar a sopar en un PizzaHut.
Llavors va arribar el moment de l’hospedatge. Havíem estat rumiant tres possibilitats. La primera era anar a casa del Pep. No estic segur si us he parlat d’ell, així que diré que és un noi que també estava a l’Autònoma, i que està fent un treball de recerca a una universitat a prop de Seül. Bé, això de “a prop” és una manera de parlar, perquè es triga una hora a arribar-hi, motiu pel qual finalment vam desestimar aquesta opció. La segona opció era la típica d’anar a un Motel, però surt una mica car. De manera que finalment vam optar per una tercera, i aquí ve la part interessant. Vam anar a allò que se’n diu un “jim-jil-bang”. Es tracta d’uns banys públics, però que a més de banys (d’aigua calenta, aigua freda, saunes) consta d’altres, com ara un restaurant, televisions de pantalla gran, una sala per a llegir còmics, una altra per a connectar-se a internet o jugar amb vídeojocs… I està oberts les 24 hores del dia, de manera que molta gent hi va allà a passar la nit. És l’hotel més barat que es pugui trobar, perquè l’entrada només costa 8.000 won (uns 6 euros). L’únic inconvenient és que has de dormir al terra, i està molt dur. Hi ha sales per a dormir, amb matalassos (mot primets), però són petites i és difícil trobar-hi lloc, de manera que la majoria de gent dorm al terra, al primer lloc que pillen –ara ho veureu a les fotos-. Et proporcionen, això sí, mantes i coixins, però tot i amb això a mi em va costar dormir-hi, perquè em feia una mica de mal.
En entrar deixes les sabates en un armariet, i la clau d'aquest te la canvien per una altra que s'usa en els armaris que hi ha a l'interior, on hi deixes les teves coses abans d'entrar als banys. Jo vaig entrar amb el cosí de la Yumi als banys per als homes. Al xaval jo no li entenia ni una paraula, però com que ell ja estava avisat la cosa va anar més o menys bé. Jo simplement feia allò que ell feia i el seguia a tot arreu. I déu n'hi do quin nervi el nen aquest, perquè anava "saltant" d'un bany a un altre cada dos per tres: ara un d'aigua calenta, ara un d'aigua freda, ara la sauna, altre cop al d'aigua calenta... Que ja és això, em sembla, el que s'ha de fer, però potser no tant ràpid.
I un cop acabat això, doncs vas a la zona d'esbarjo.
Amb les fotos us en fareu una millor idea.








El dissabte pel matí ens vam dirigir a l’ambaixada. Ens va costar força trobar-la. Vam estar donant voltes, passant per davant de la de Nigèria, Bèlgica, etc. Fins que finalment la vam divisar. Mai m’hauria pensat que me n’alegraria de veure la bandera espanyola… Allà hi havia l’home que s’encarrega del registre, i que havia anat en dissabte expressament per nosaltres. Suposo que va pensar que ja que havia hagut de treballar un dissabte miraria de treure’n algun profit, perquè es va enrrotllar com una persiana amb nosaltres. Tres hores vam ser allà parlant amb ell! Va estar bé, perquè et sents ben acollit i ens va estar dient coses sobre Corea (ell hi porta nou anys), però les pobres Maki i Youn-ok al final s’estaven morint d’avorriment i de gana.
Després d’anar a un restaurant van començar les compres. Jo, al final –ja ho avanço- no em vaig comprar res. La veritat és que l’únic que necessito són uns pantalons d’hivern, perquè només en vaig portar uns, i tampoc sé ben bé com els vull. A banda d’això hi havia un problema, i és que els grans magatzems i els mercats de roba aquí són d’un barroquisme que em desborda. Hi ha excessives coses en massa poc espai, i de tant que hi ha jo acabava per no veure res. Potser amb aquestes dues fotos podeu tenir una mica la mateixa sensació que jo (la primera és de l’anterior visita a Seül i, de fet, ja la vaig posar al blog).




A la nit se’ns plantejava altre cop el problema d’on dormir. La Youn-ok s’havia sentit còmoda al “jim-jil-bang”, però per a la Maki i per a mi el terra resultava massa dur, així que vam pensar en buscar un hotel. Però no hi va haver sort. No ens permetien agafar una habitació per a tres, perquè volien nois i noies separats (la Yumi diu que com que jo sóc occidental i elles orientals potser es creien que eren prostitutes…), i agafar-ne dues era molt car. Total, que de tornada als banys públics, que, d’altra banda, són fantàstics, perquè només arribar jo em vaig manyar a les piscines i ho vaig tornar a fer al dia següent, amb la qual cosa se’t treu qualsevol malestar. A més, aquesta nit ens ho vam manegar una mica –només una mica- millor, perquè vam agafar unes quantes tovalloles que ens van fer de matalàs.
El diumenge ens vam aixecar una miqueta més tard i vam tornar a anar de compres. Se’ns va afegir un amic de la Youn-ok que viu també a la universitat, però que els caps de setmana va a casa seva a Seül. Aquí ens podeu veure a tots junts davant d’una catedral catòlica que vam visitar (l’única visita turístico-cultural que vam fer). També us ensenyo l’edifici per dintre. Per cert, que aquí els cristians abunden (em sembla que ja ho havia comentat), però els catòlics són una minoria i els altres fins i tot els tracten de no-cristians perquè diuen que adoren a la Verge… Jo d’ells tornaria al budisme o al xamanisme.





Després del “shopping” jo, com he dit, no havia comprat res, ni la Youn-ok tampoc; però la Maki es va comprar un abric (feia força fred, per cert, i li va venir bé) i la Yumi unes samarretes per a ella i per a regalar als seus germans.
Sobre les set vam agafar l’autobús de tornada.






CONSULTORI

Sort que l’altre dia vaig introduir una opció del weblog per la qual rebo un e-mail cada vegada que algú hi posa un comentari, perquè sinó no m’hauria adonat del “post” del Santi a l’inici de tot, ni dels dos que un “usuari anònim” ha posat allà on parlo de les coneixences i els retrobaments. A aquesta darrera persona l’hi he de dir que tot i que ho he estat rumiant, no aconsegueixo saber qui ets, així que sisplau identifica’t.

Pel que fa a allò que hi dieu:

- En primer lloc, que quedi clara una cosa que ja m’han preguntat algunes persones. Per Nadal NO tornaré a Barcelona. No tinc gaires vacances i les vull aprofitar per a veure coses per aquí ara que hi sóc. De Nadals a casa ja n’he passat 24, i els que vindran, així que no em resulta indispensable. Però que no es dedueixi d’això que no tinc ganes de veure la meva família i els meus amics!

- No he anat encara a la frontera, però ho faré. Des de Seül es poden contractar unes excursions organitzades a la Zona Desmilitaritzada. Des ser molt interessant.
La veritat és que no he parlat encara amb els coreans del tema Corea del Nord, perquè tot just començo a conèixer coreans ara. Però ja ho faré.

- El bitllet d’avió d’anada i tornada per un any em va costar 1.000 euros. Imagino que per menys temps la cosa canviarà. Jo els vaig comprar a través de l’agència de viatges que hi ha a la Casa Àsia. Santi, ja et diria amb qui hi pots parlar si vols.
I a veure si algú més s’ho pensa!!!

Afegeixo una petita anècdota (o dues) que remarquen allò que us vaig dir sobre la fascinació que un occidental desperta per aquí. L’altre dia se m’acosta un noi coreà i em diu que m’ha vist unes quantes vegades a l’escola d’idiomes (on fem classes de coreà) i que li agradaria convidar-me a dinar. Ja sé el que estaran pensant alguns en aquest moment, però la cosa no va per aquí. Sovint és gent que estudien anglès i volen practicar-lo amb els estrangers, a banda de la gràcia que els pugui fer relacionar-s’hi.
Bé, poc després, tornant cap a la residència, se m’acosten quatre noietes d’uns dotze anys, totes agafadetes del braç i cridant com a histèriques, i em començen a afusellar a preguntes: que si d’on ets, quants anys tens, l’inevitable “you are very handsome”… Ja veieu.
Però perquè no us penseu que és sempre així us diré que l’home de l’ambaixada ens va dir que a la seva dona, que és coreana, li diuen puta pel carrer per estar amb un occidental. A Corea hi ha bastant nacionalisme (els motius històrics del qual ja explicaré en una altra ocasió quan ho sàpigue més bé), i amb aquest arriba la xenofòbia. De tota manera és molt diferent a Seül que a Jeonju.

POST SCRIPTUM

Afegeixo amb retard aquí una cosa que per cert motius no he volgut apuntar abans.
El fet és que resulta que Seül, per la meva experiència, hauria de substituir a París quan es parla de la "ciutat de l'amor", perquè les dues vegades que hi he anat hi he vist el naixement d'una parella. L'anterior vegada -ho recordareu- va ser la formada per l'Eszter i en Raphaël. Aquest cop... m'ha tocat a mi. Els qui em coneguin bé seran conscients de l'exepcionalitat d'aquesta notícia, i em perdonaran també que no m'estengui amb aquest tema (que ja sé que deu resultar molt interessant per als lectors), perquè em provoca cert rubor el fer-ho. Només diré que l'altra part implicada és la Maki, i que tot va començar el dissabte, concretament després de dinar en el restaurant. Diguem que llavors va ser quan ens vam agafar, i ja no ens vam deixar anar.
Bé, no volia deixar de posar-ho aquí, ja que se suposa que en aquest espai he d'explicar, amb la major sinceritat possible, les meves experiències per aquests mons. Em sembla que amb això ja he complert.