diumenge, de novembre 13, 2005

DE MUNTANYA A MUNTANYA, I TIRO PERQUÈ... NO SÉ

M'adono que han passat força dies aquesta vegada des de l'última actualització del blog. Però és que diversos assumptes m'han mantingut massa ocupat com per a dedicar temps a relatar aquests mateixos assumptes. (I no us penseu que això d'actualitzar la web es fa en un moment, que entre que penses el que has de dir, ho escrius, descarregues les fotos, edites tot plegat i, de vegades, t'enfrontes a incomprensibles complicacions informàtiques, t'hi passes una bona estona) Els assumptes són d'allò més variats, i van des de l'estudi del coreà, a l'escalada de muntanyes; i sí, també la "vida en parella". Sobre la primera qüestió, dir que l'altre dia vam fer un examen i no em va anar gaire bé, així que m'hi hauré de posar més (no sé quantes vegades he dit ja això mateix). Així que acabi d'escriure això, de fet, em posaré a estudiar.

Pel que que fa a les muntanyes, és a allò a què vaig ara. En una setmaneta n'hem visitat dues, i no és estrany si tenim en compte que Corea és un país molt muntanyós, i per tant és una cosa molt típica per a fer. Però no crec que en una bona temporada hi tornem, principalment perquè ara començarà a fer fred i les fulles dels arbres ja estan caient, de manera que l'excursió no seria gaire interessant; però també perquè ara estem força cansats, sobretot després del que vam fer a la primera de les dues muntanyes de les que us parlaré ara. Es tracta de Jirisan (o la muntanya Jiri), el segon pic més alt de Corea, encara que ni tan sols arriba als 2.000 metres (em sembla que en tenia 1.915). No vam arribar, però, fins a dalt de tot, perquè les condicions no eren les millors. Ara ho veureu.
El grupet en aquesta ocasió estava format per dotze persones. Nou de les quals eren xinesos i xineses; els altres tres èrem l'Eszter, la Maki i jo. Tot i les previsions de pluja per al cap de setmana, vam decidir que calia anar-hi ja, perquè les fulles dels arbres estaven caient, i del que es tractava precisament era de veure els boscos multicolors. Així que dissabte de bon matí ens vam encaminar cap allà. Es triga cosa d'una hora en autocar, tot i que aquest només ens va portar fins el parc, i després en vam haver d'agafar un altre que ens portés fins a un punt més elevat. Allà vaig descobrir que a Corea també existeixen els "domingueros". Els podeu veure en aquesta foto.



Hi havia molta gent en aquesta part baixa, que era fàcil, perquè només es tractava de pujar per un camí asfaltat. Les dificultats venien després, quan vam començar a pujar pel camins. A tot això cal dir que estava ennuvolat però que no plovia, i que tampoc feia fred. Al principi...
Bé, no sé a quina hora vam començar realment a pujar, però quan vam arribar a un refugi cap allà a les sis de la tarda estàvem que no podíem més, després d'haver caminat uns 10 kilòmetres sota la pluja i entre la boira, cada vegada més sols en aquell fotut camí que estava ple de pedres i de branques, i que poc a poc s'anava enfosquint. En primera instància, en arribar al refugi tan sols podíem veure un borrós llum exterior, tot i que la casa estava a una distància d'uns vint metres.
Però la cosa no va acabar aquí. Al lloc en qüestió se'ns va oferir una "habitació" (ho poso entre cometes, perquè allò era més aviat un estable sense palla) d'un 15 metres quadrats (recordem que nosaltres èrem dotze), on ens vam posar a dormir de seguida -a les 18:30h- després que ser proveïts de mantes i futons. Vam dormir durant 12 hores...








Vaja, que a les 6:30 del matí ens vam aixecar, vam menjar uns fideus instantanis envoltats de més excursionistes i en camí altre cop. Crèiem que aquest segon dia seria més relaxat, després d'haver desistit de pujar fins al capdamunt de la muntanya, però ens equivocàvem... En certs aspectes va ser pitjor! No vam caminar tant, però el camí era més dolent. Feia baixada, cosa que el feia més perillós (les pedres relliscaven per la pluja que continuava caient), i per moments va ser realment inclinat, i amb el camí no gaire traçat. D'aquesta part no tinc fotos, perquè no estava la cosa com per a aturar-se a treure la càmera.
Quan finalment vam arribar a la carretera (no asfaltada) que ens conduiria al poble vam respirar tranquils, i curiosament, a partir d'allà, la sort es va aliar amb nosaltres. En primer lloc perquè va sortir el sol, que no només ens va permetres assecar-nos, sinó també veure el paisatge amb tot el seu esplendor (fins aquell moment gairebé no havíem vist res per la boira i, a més, sense la llum del sol els colors dels arbres no llueixen tant).





En arribar al poble ens vam trobar amb una família que aquell dia estava celebrant un gran menjar per a retre culte als seus avantpassats, i ens van convidar a entrar i a menjar. I quan marxàvem ens va regalar una bossa amb... kimchi.





Després d'això tocava buscar un autobús que ens dugués a casa. Encara era aviat, però ja n'estàvem farts i volíem tornar. A la parada d'autobusos d'aquell poble n'havíem d'agafar un que ens dugués fins a l'estació, i resultava que havíem d'esperar-nos un munt. Però, com he dit, la sort estava del nostres costat, i un conductor d'autocar que havia portat a un grup a aquell lloc ens va portar -acompanyat d'una patrulla de policia, que també van voler ajudar-nos- mentre el seu grup estava visitant alguna cosa. De camí cap a l'estació ens vam trobar amb l'autocar que havíem d'agafar, i el van fer aturar-se per tal que nosaltres hi poguèssim pujar. A aquest simpàtic conductor li vam regalar el kimchi :D
Encara més sort: ens calia fer encara un altre tansbord, i en arribar a l'estació l'autocar que ens convenia sortia en aquell mateix moment. Hi vam pujar i estava força ple, i llavors ens van dir que ens baixèssim, que n'arribava un altre que anava buit, i així vam poder viatjar còmodament.





En arribar a la uni eren les quatre, i l'Eszter, la Maki i jo ens vam prendre un gelat abans d'anar a descansar. Aprofito per a apuntar -ja que veieu que precisament nosaltres tres vam acabar sols- que estàvem una mica farts del xinesos. He pogut observar que aquests són bastant diferents dels coreans, i d'allò que em suposo dels japonesos. No és només una cosa que pensi jo, sinó que ho hem comentat força vegades amb els altres no-xinesos, i és un fet bastant generalitzat, de manera que crec no estar cometent una injustícia. Resulta que són -això és el primer que vaig notar- molt sorollosos. Els primers dies a les classes de coreà jo els volia matar a tots, perquè no callen en tota l'estona i parlen a crits (comentant entre ells el que ha dit el professor, intentant parlar en coreà...), i no hi havia manera de seguir la classe. La veritat és que acostumen a ser força excessius en tot: xerren molt, mengen molt, es mouen molt... A l'excursió els vam patir també perquè manen molt, i com que són molts -més que els altres- doncs van a la seva.
Bé, molts d'aquests xinesos són amics meus, així que no vull que sembli que no m'agraden. Però sí que és certs que també poden arribar a carregar.

SEGONA MUNTANYA: La segona muntanya es diu Moagsan i hi vam anar el divendres passat. No és tan gran ni tan important com Jirisan, i també està més a prop, de manera que només ens hi vam estar un dia -i a les sis ja èrem a casa. Una de les coses bones que va tenir aquesta excursió és que ens va permetre no fer classe aquell dia, perquè havíem convençut els professors per tal que vinguessin amb nosaltres.
No hi va haver pluja tot i que també estava ennuvolat, ni va ser tan difícil. Però també va ser cansadet. No hi ha gran cosa més a dir. Les fotos ja us ho explicaran tot.











A la nit va ocòrrer un fet trascendental... Vaig anar per primer cop al cine!!! Vam anar l'Eszter, en Raphaël, la Maki i jo, i la pel·li va ser "Wallace & Gromit", que no està malament, però la que realment vull anar a veure -segurament ho faré aquesta setmana- és "Corpse Bride". Quines coses, dues pel·lis d'animació amb "stop-motion".
Ah, la pel·li, com que això és un país civilitzat, era en versió original subtitulada. En anglès, vaja.

Dissabte també va tenir la seva tela. Resulta que una amiga colombiana de l'Eva, que està casada amb un coreà i viuen a la Xina (sic) va tenir un mal part i se li va morir la criatura. El fet és que ella també estava malament i la van portar a Corea perquè a la Xina les condicions hospitalàries no eren molt bones. Un cop aquí li van dir que no la podien operar perquè no tenien sang del seu tipus (zero negatiu). Total que van començar a trucar a gent buscant un donant. Fins que em van trobar a mi... Per sort al final no va caldre la meva sang perquè en van trobar, però em vaig passar el dia a l'hospital per si de cas em necessitaven (només tenien dues bosses de sang) mentre durava l'operació -que va anar bé. A l'hospital tot era molt dur i trist, com a tot arreu.

Última curiositat. Va passar el divendres, just abans que anèssim al cine. Jo havia anat a buscar la Maki a casa seva, i en això que arriba una dona que resulta que era la propietària de l'edifici... i també missionera cristiana. Bé, ja us ho podeu imaginar. Va entrar després de donar-nos una bossa plena de menjar de pastisseria (bona forma de convèncer a la gent, sí senyor), es va posar a resar, i després va treure la Bíblia i uns dibuixos que semblaven fets per nens de parvulari en què hi havia representats Adam i Eva, el Cel i l'Infern, i tota aquesta mandanga. Va començar a explicar-nos-ho, fins que es va adonar -després que li repetíssim diverses vegades- que no enteníem res del que ens estava dient, i va marxar. No sense donar-nos abans un parell de caramels a cada un...
Ja tornarà...

I jo també...! ;)

1 Comments:

At dissabte, de novembre 19, 2005, Anonymous Deivid Kastro said...

Eeeei!!

nomès un parell de coses...que no vegis el bombazo informativo que ha suposat el tema de tu noviazgo, crec que aquesta setmana ets portada del Hola!, amb unes fotos "robades" surtint d'un restaurant amb ella...i que si el tema de la "vida en parella" ue comentes significa que tenim que anar-nos acostumant a saber coses de tu x internet... ;)

saludussssss
Deivid

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home