dissabte, de novembre 26, 2005

ELS DIMECRES D'EXCURSIÓ (HUM... JA NO SÉ QUINA PART)

Tenia deixat una mica de banda aquest tema, potser perquè cada cop em semblava menys interessant. Però el reprenc ara perquè la cosa gairebé ja ha acabat, i ara és una mica diferent.
Repassant el blog veig que el darrer de què vaig parlar van ser els tambors i el pansori, de manera que només queden dues activitats a explicar: les banderes i els objectes de paper.

- Banderes: Per les fotos ho veureu més clarament. Es tracta més que res de "jugar" amb unes banderes enormes pintades de colors, i on en algunes hi ha representades escenes fantàstiques de dracs (mireu-ho bé, és el Drac Sheron amb la bola màgica i tot!!!) i altres animals mitològics. Les banderes -menys pesades del que semblen, però déu n'hi do- es fan voleiar o es fan equilibris amb elles (aguantat-les dretes al palmell de la mà o amb el cap). I ja està. Suposo que durant una celebració amb multitud de gent fent això la cosa deu lluir més, però aquí... Va ser divertit, però. Al final fins i tot vam fer curses a la pista d'atletisme carregant les banderes. Els perdedors havien de pagar un gelat als guanyadors, però al final -no sé perquè- vam ser els nois els qui vam comprar gelats per a les noies. Quanta cavallerositat!!






- Objectes de paper: Són capses, platets, cistells, i altres objectes, fets de cartró i recoberts amb làmines de paper de colors. La nostra tasca era doblegar i enganxar les peces de cartró ja preparades per a aquest efecte, i enganxar el paper amb cola sobre els cartrons. Una mica pringós, però de resultat molt maco (i ideal per a fer regals). Aquí ho veieu.





Com deia, la cosa s'acaba. Ja hem fet totes les activitats programades, i ara el que toca -durant quatre setmanes més, i en portem dues- és aprofundir en alguna d'elles. S'han format tres grups: un per al paper, on volia anar la immensa majoria de gent, i que és on sóc jo; un altre per a la ceràmica (us en recordeu? És el primer que vam fer), i un tercer que s'ha fet en contra de la voluntat dels seus integrants, que hi han estat col·locats perquè als altres dos grups hi havia masa gent, i que és el de tocar els tambors. Hi va haver una mica de polèmica per això últim.
En el meu grup estem fent dues peces grans: una capsa i un cistell. Una miqueta cada dia. Quan estiguin acabats ja els posaré aquí. Allò que us puc ensenyar ara són les meves peces de ceràmica que vam fer al començament i que per fi ens han entregat (després de coure-les) i les de paper que vam fer el dia que hi érem tots.

dilluns, de novembre 21, 2005

EUFÒRIA

"Els ordinadors tenen raons que la raó no pot comprendre". Aquesta frase -que imita aquella que parla dels assumptes del "cor"- la vaig poder llegir a la pissarra d'un dels laboratoris d'informàtica (on estudia en Raphaël), i la veritat que expressa l'he poguda patir aquest cap de setmana. Tot es va conjurar en contra meva per tal que no pogués sentir l'antològica victòria del Barça al Bernabéu fins el diumenge al vespre (hora meva).
Dissabte no hi va haver manera de sentir Catalunya Ràdio en directe a través d'Internet, i el diumenge la connexió no funcionava no sé perquè (ara ja ho fa, però tampoc en sé el motiu...), així que vaig passar tota una odissea fins que vaig poder sentir el partit (després de baixar-lo d'un altre ordinador i portar-lo al meu amb un "pendrive"). I després de sentir-lo no vaig poder enviar cap e-mail, ni trucar els meus pares ni a la fanàtica de la meva tieta per a celebrar-ho! Bé, tant se val, perquè el més important és que el Barça va fer Història, i no m'importa pagar el preu de "perdre-m'ho" per tal que això passi.
Escric "perdre-m'ho" entre cometes perquè tampoc és que no m'assaventi de res. Escoltar el Barça per Catalunya Ràdio és una cosa que no només faig habitualment a casa, sinó que és plenament satisfactòria. No negaré que m'encantaria veure els gols (per cert, algú sap com podria fer-ho?), però sentir-los narrats pel Puyal és una experiència ja insubstituïble.
Total, que estic molt content, i que tot i que per aquí no sembla que es visqui gaire el tema, avui em posaré la samarreta del Barça, encara que no es veurà gaire, perquè com que fa fred ha d'anar per dintre...

El "post" d'avui és curt perquè aquesta setmana no hi ha hagut res remarcable, i només volia fer-vos partíceps de la meva alegria per aquest tema.
Bé, sí que hi ha una cosa interessant. Divendres en Raphaël i jo vam sortir per la nit (les nostres respectives parelles no es trovaben gaire bé), i després d'anar a prendre alguna cosa a un bar, vam anar a un "DVD Room". Es tracta d'una mena de vídeoclub en què veus la pel·li allà mateix en una sala privada amb una pantalla enorme i amb un munt d'altaveus. Com un cine privat, vaja (de fet, era tan car com el cine). Com moltes d'altres coses per aquí estan oberts les 24 hores del dia, i això s'explica perquè molta gent aprofita aquests llocs per a fer altres coses a banda de veure pel·lícules en la intimitat que se'ls dispensa... En Raphaël i jo, però, sí que vam anar només a veure una pel·li, que va ser "Pirates of the Caribbean", que jo no havia vist, i que trobo que està força bé. Vam sortir d'allà a les quatre de la matinada.

diumenge, de novembre 13, 2005

DE MUNTANYA A MUNTANYA, I TIRO PERQUÈ... NO SÉ

M'adono que han passat força dies aquesta vegada des de l'última actualització del blog. Però és que diversos assumptes m'han mantingut massa ocupat com per a dedicar temps a relatar aquests mateixos assumptes. (I no us penseu que això d'actualitzar la web es fa en un moment, que entre que penses el que has de dir, ho escrius, descarregues les fotos, edites tot plegat i, de vegades, t'enfrontes a incomprensibles complicacions informàtiques, t'hi passes una bona estona) Els assumptes són d'allò més variats, i van des de l'estudi del coreà, a l'escalada de muntanyes; i sí, també la "vida en parella". Sobre la primera qüestió, dir que l'altre dia vam fer un examen i no em va anar gaire bé, així que m'hi hauré de posar més (no sé quantes vegades he dit ja això mateix). Així que acabi d'escriure això, de fet, em posaré a estudiar.

Pel que que fa a les muntanyes, és a allò a què vaig ara. En una setmaneta n'hem visitat dues, i no és estrany si tenim en compte que Corea és un país molt muntanyós, i per tant és una cosa molt típica per a fer. Però no crec que en una bona temporada hi tornem, principalment perquè ara començarà a fer fred i les fulles dels arbres ja estan caient, de manera que l'excursió no seria gaire interessant; però també perquè ara estem força cansats, sobretot després del que vam fer a la primera de les dues muntanyes de les que us parlaré ara. Es tracta de Jirisan (o la muntanya Jiri), el segon pic més alt de Corea, encara que ni tan sols arriba als 2.000 metres (em sembla que en tenia 1.915). No vam arribar, però, fins a dalt de tot, perquè les condicions no eren les millors. Ara ho veureu.
El grupet en aquesta ocasió estava format per dotze persones. Nou de les quals eren xinesos i xineses; els altres tres èrem l'Eszter, la Maki i jo. Tot i les previsions de pluja per al cap de setmana, vam decidir que calia anar-hi ja, perquè les fulles dels arbres estaven caient, i del que es tractava precisament era de veure els boscos multicolors. Així que dissabte de bon matí ens vam encaminar cap allà. Es triga cosa d'una hora en autocar, tot i que aquest només ens va portar fins el parc, i després en vam haver d'agafar un altre que ens portés fins a un punt més elevat. Allà vaig descobrir que a Corea també existeixen els "domingueros". Els podeu veure en aquesta foto.



Hi havia molta gent en aquesta part baixa, que era fàcil, perquè només es tractava de pujar per un camí asfaltat. Les dificultats venien després, quan vam començar a pujar pel camins. A tot això cal dir que estava ennuvolat però que no plovia, i que tampoc feia fred. Al principi...
Bé, no sé a quina hora vam començar realment a pujar, però quan vam arribar a un refugi cap allà a les sis de la tarda estàvem que no podíem més, després d'haver caminat uns 10 kilòmetres sota la pluja i entre la boira, cada vegada més sols en aquell fotut camí que estava ple de pedres i de branques, i que poc a poc s'anava enfosquint. En primera instància, en arribar al refugi tan sols podíem veure un borrós llum exterior, tot i que la casa estava a una distància d'uns vint metres.
Però la cosa no va acabar aquí. Al lloc en qüestió se'ns va oferir una "habitació" (ho poso entre cometes, perquè allò era més aviat un estable sense palla) d'un 15 metres quadrats (recordem que nosaltres èrem dotze), on ens vam posar a dormir de seguida -a les 18:30h- després que ser proveïts de mantes i futons. Vam dormir durant 12 hores...








Vaja, que a les 6:30 del matí ens vam aixecar, vam menjar uns fideus instantanis envoltats de més excursionistes i en camí altre cop. Crèiem que aquest segon dia seria més relaxat, després d'haver desistit de pujar fins al capdamunt de la muntanya, però ens equivocàvem... En certs aspectes va ser pitjor! No vam caminar tant, però el camí era més dolent. Feia baixada, cosa que el feia més perillós (les pedres relliscaven per la pluja que continuava caient), i per moments va ser realment inclinat, i amb el camí no gaire traçat. D'aquesta part no tinc fotos, perquè no estava la cosa com per a aturar-se a treure la càmera.
Quan finalment vam arribar a la carretera (no asfaltada) que ens conduiria al poble vam respirar tranquils, i curiosament, a partir d'allà, la sort es va aliar amb nosaltres. En primer lloc perquè va sortir el sol, que no només ens va permetres assecar-nos, sinó també veure el paisatge amb tot el seu esplendor (fins aquell moment gairebé no havíem vist res per la boira i, a més, sense la llum del sol els colors dels arbres no llueixen tant).





En arribar al poble ens vam trobar amb una família que aquell dia estava celebrant un gran menjar per a retre culte als seus avantpassats, i ens van convidar a entrar i a menjar. I quan marxàvem ens va regalar una bossa amb... kimchi.





Després d'això tocava buscar un autobús que ens dugués a casa. Encara era aviat, però ja n'estàvem farts i volíem tornar. A la parada d'autobusos d'aquell poble n'havíem d'agafar un que ens dugués fins a l'estació, i resultava que havíem d'esperar-nos un munt. Però, com he dit, la sort estava del nostres costat, i un conductor d'autocar que havia portat a un grup a aquell lloc ens va portar -acompanyat d'una patrulla de policia, que també van voler ajudar-nos- mentre el seu grup estava visitant alguna cosa. De camí cap a l'estació ens vam trobar amb l'autocar que havíem d'agafar, i el van fer aturar-se per tal que nosaltres hi poguèssim pujar. A aquest simpàtic conductor li vam regalar el kimchi :D
Encara més sort: ens calia fer encara un altre tansbord, i en arribar a l'estació l'autocar que ens convenia sortia en aquell mateix moment. Hi vam pujar i estava força ple, i llavors ens van dir que ens baixèssim, que n'arribava un altre que anava buit, i així vam poder viatjar còmodament.





En arribar a la uni eren les quatre, i l'Eszter, la Maki i jo ens vam prendre un gelat abans d'anar a descansar. Aprofito per a apuntar -ja que veieu que precisament nosaltres tres vam acabar sols- que estàvem una mica farts del xinesos. He pogut observar que aquests són bastant diferents dels coreans, i d'allò que em suposo dels japonesos. No és només una cosa que pensi jo, sinó que ho hem comentat força vegades amb els altres no-xinesos, i és un fet bastant generalitzat, de manera que crec no estar cometent una injustícia. Resulta que són -això és el primer que vaig notar- molt sorollosos. Els primers dies a les classes de coreà jo els volia matar a tots, perquè no callen en tota l'estona i parlen a crits (comentant entre ells el que ha dit el professor, intentant parlar en coreà...), i no hi havia manera de seguir la classe. La veritat és que acostumen a ser força excessius en tot: xerren molt, mengen molt, es mouen molt... A l'excursió els vam patir també perquè manen molt, i com que són molts -més que els altres- doncs van a la seva.
Bé, molts d'aquests xinesos són amics meus, així que no vull que sembli que no m'agraden. Però sí que és certs que també poden arribar a carregar.

SEGONA MUNTANYA: La segona muntanya es diu Moagsan i hi vam anar el divendres passat. No és tan gran ni tan important com Jirisan, i també està més a prop, de manera que només ens hi vam estar un dia -i a les sis ja èrem a casa. Una de les coses bones que va tenir aquesta excursió és que ens va permetre no fer classe aquell dia, perquè havíem convençut els professors per tal que vinguessin amb nosaltres.
No hi va haver pluja tot i que també estava ennuvolat, ni va ser tan difícil. Però també va ser cansadet. No hi ha gran cosa més a dir. Les fotos ja us ho explicaran tot.











A la nit va ocòrrer un fet trascendental... Vaig anar per primer cop al cine!!! Vam anar l'Eszter, en Raphaël, la Maki i jo, i la pel·li va ser "Wallace & Gromit", que no està malament, però la que realment vull anar a veure -segurament ho faré aquesta setmana- és "Corpse Bride". Quines coses, dues pel·lis d'animació amb "stop-motion".
Ah, la pel·li, com que això és un país civilitzat, era en versió original subtitulada. En anglès, vaja.

Dissabte també va tenir la seva tela. Resulta que una amiga colombiana de l'Eva, que està casada amb un coreà i viuen a la Xina (sic) va tenir un mal part i se li va morir la criatura. El fet és que ella també estava malament i la van portar a Corea perquè a la Xina les condicions hospitalàries no eren molt bones. Un cop aquí li van dir que no la podien operar perquè no tenien sang del seu tipus (zero negatiu). Total que van començar a trucar a gent buscant un donant. Fins que em van trobar a mi... Per sort al final no va caldre la meva sang perquè en van trobar, però em vaig passar el dia a l'hospital per si de cas em necessitaven (només tenien dues bosses de sang) mentre durava l'operació -que va anar bé. A l'hospital tot era molt dur i trist, com a tot arreu.

Última curiositat. Va passar el divendres, just abans que anèssim al cine. Jo havia anat a buscar la Maki a casa seva, i en això que arriba una dona que resulta que era la propietària de l'edifici... i també missionera cristiana. Bé, ja us ho podeu imaginar. Va entrar després de donar-nos una bossa plena de menjar de pastisseria (bona forma de convèncer a la gent, sí senyor), es va posar a resar, i després va treure la Bíblia i uns dibuixos que semblaven fets per nens de parvulari en què hi havia representats Adam i Eva, el Cel i l'Infern, i tota aquesta mandanga. Va començar a explicar-nos-ho, fins que es va adonar -després que li repetíssim diverses vegades- que no enteníem res del que ens estava dient, i va marxar. No sense donar-nos abans un parell de caramels a cada un...
Ja tornarà...

I jo també...! ;)

dimecres, de novembre 02, 2005

SEÜL (SEGONA VISITA)

Doncs sí, he tornat a anar a Seül altra vegada. Però aquest cop ha estat molt diferent, tant per la gent amb qui he anat com per les coses que hi hem fet. La companyia en aquesta ocasió han estat tres noies –“y parecía tonto cuando lo compramos”, estaran pensant alguns-: la Yumi, la Maki i la Youn-ok, que és la noia coreana que ens va ajudar a assajar per a la nostra interpretació de l’Arirang.
El motiu de la visita són més aviat dues coses, que juntes van servir per a justificar el viatge, perquè amb una de sola no n’hi hauria hagut prou. Resulta, en primer lloc, que a l’ambaixada espanyola ens van dir –ja feia temps, de fet- que ens hi hauríem de passar per a registrar-nos (volen saber qui hi ha i què fa, en cas que passi alguna cosa). I d’altra banda, la Yumi volia anar a la capital a comprar-se roba, perquè diuen que allà és més barata. Jo no tenia massa idea de comprar res (la veritat és que necessito uns pantalosn d’hivern, però no se´ben bé què comprar-me), però tot i així m’hi vaig apuntar. I després ho van fer també la Youn-ok (que és una bona amiga de la Yumi perquè van juntes a classe de taekwondo), i a última hora també la Maki, que tot i que tot just havia estat a Seül dimecres i dijous en unes conferències organitzades per japonesos, va decidir tornar-hi amb nosaltres.

Vam sortir el dimecres en acabar l’examen de coreà que teníem aquell dia (que va anar prou bé). Una mica més i perdem l’autobús, que sortia a les 15:30, per culpa meva, perquè mentre erem de camí a l’estació amb el taxi em vaig adonar que no havia agafat el passaport, que em demanaven els de l’ambaixada que portés per a fer el registre. Així que vam haver de tornar a la Residència, vaig anar corrent a l’habitació (tres pisos, arf, arf), i de camí altre cop. Al final vam poder agafar l’autobús, i encara ens van sobrar… 3 minuts :P

Un cop allà ens vam dirigir al World Cup Stadium, a prop de qual viu un dels tiets que la Yumi té a la ciutat, i que ens va convidar a sopar en un PizzaHut.
Llavors va arribar el moment de l’hospedatge. Havíem estat rumiant tres possibilitats. La primera era anar a casa del Pep. No estic segur si us he parlat d’ell, així que diré que és un noi que també estava a l’Autònoma, i que està fent un treball de recerca a una universitat a prop de Seül. Bé, això de “a prop” és una manera de parlar, perquè es triga una hora a arribar-hi, motiu pel qual finalment vam desestimar aquesta opció. La segona opció era la típica d’anar a un Motel, però surt una mica car. De manera que finalment vam optar per una tercera, i aquí ve la part interessant. Vam anar a allò que se’n diu un “jim-jil-bang”. Es tracta d’uns banys públics, però que a més de banys (d’aigua calenta, aigua freda, saunes) consta d’altres, com ara un restaurant, televisions de pantalla gran, una sala per a llegir còmics, una altra per a connectar-se a internet o jugar amb vídeojocs… I està oberts les 24 hores del dia, de manera que molta gent hi va allà a passar la nit. És l’hotel més barat que es pugui trobar, perquè l’entrada només costa 8.000 won (uns 6 euros). L’únic inconvenient és que has de dormir al terra, i està molt dur. Hi ha sales per a dormir, amb matalassos (mot primets), però són petites i és difícil trobar-hi lloc, de manera que la majoria de gent dorm al terra, al primer lloc que pillen –ara ho veureu a les fotos-. Et proporcionen, això sí, mantes i coixins, però tot i amb això a mi em va costar dormir-hi, perquè em feia una mica de mal.
En entrar deixes les sabates en un armariet, i la clau d'aquest te la canvien per una altra que s'usa en els armaris que hi ha a l'interior, on hi deixes les teves coses abans d'entrar als banys. Jo vaig entrar amb el cosí de la Yumi als banys per als homes. Al xaval jo no li entenia ni una paraula, però com que ell ja estava avisat la cosa va anar més o menys bé. Jo simplement feia allò que ell feia i el seguia a tot arreu. I déu n'hi do quin nervi el nen aquest, perquè anava "saltant" d'un bany a un altre cada dos per tres: ara un d'aigua calenta, ara un d'aigua freda, ara la sauna, altre cop al d'aigua calenta... Que ja és això, em sembla, el que s'ha de fer, però potser no tant ràpid.
I un cop acabat això, doncs vas a la zona d'esbarjo.
Amb les fotos us en fareu una millor idea.








El dissabte pel matí ens vam dirigir a l’ambaixada. Ens va costar força trobar-la. Vam estar donant voltes, passant per davant de la de Nigèria, Bèlgica, etc. Fins que finalment la vam divisar. Mai m’hauria pensat que me n’alegraria de veure la bandera espanyola… Allà hi havia l’home que s’encarrega del registre, i que havia anat en dissabte expressament per nosaltres. Suposo que va pensar que ja que havia hagut de treballar un dissabte miraria de treure’n algun profit, perquè es va enrrotllar com una persiana amb nosaltres. Tres hores vam ser allà parlant amb ell! Va estar bé, perquè et sents ben acollit i ens va estar dient coses sobre Corea (ell hi porta nou anys), però les pobres Maki i Youn-ok al final s’estaven morint d’avorriment i de gana.
Després d’anar a un restaurant van començar les compres. Jo, al final –ja ho avanço- no em vaig comprar res. La veritat és que l’únic que necessito són uns pantalons d’hivern, perquè només en vaig portar uns, i tampoc sé ben bé com els vull. A banda d’això hi havia un problema, i és que els grans magatzems i els mercats de roba aquí són d’un barroquisme que em desborda. Hi ha excessives coses en massa poc espai, i de tant que hi ha jo acabava per no veure res. Potser amb aquestes dues fotos podeu tenir una mica la mateixa sensació que jo (la primera és de l’anterior visita a Seül i, de fet, ja la vaig posar al blog).




A la nit se’ns plantejava altre cop el problema d’on dormir. La Youn-ok s’havia sentit còmoda al “jim-jil-bang”, però per a la Maki i per a mi el terra resultava massa dur, així que vam pensar en buscar un hotel. Però no hi va haver sort. No ens permetien agafar una habitació per a tres, perquè volien nois i noies separats (la Yumi diu que com que jo sóc occidental i elles orientals potser es creien que eren prostitutes…), i agafar-ne dues era molt car. Total, que de tornada als banys públics, que, d’altra banda, són fantàstics, perquè només arribar jo em vaig manyar a les piscines i ho vaig tornar a fer al dia següent, amb la qual cosa se’t treu qualsevol malestar. A més, aquesta nit ens ho vam manegar una mica –només una mica- millor, perquè vam agafar unes quantes tovalloles que ens van fer de matalàs.
El diumenge ens vam aixecar una miqueta més tard i vam tornar a anar de compres. Se’ns va afegir un amic de la Youn-ok que viu també a la universitat, però que els caps de setmana va a casa seva a Seül. Aquí ens podeu veure a tots junts davant d’una catedral catòlica que vam visitar (l’única visita turístico-cultural que vam fer). També us ensenyo l’edifici per dintre. Per cert, que aquí els cristians abunden (em sembla que ja ho havia comentat), però els catòlics són una minoria i els altres fins i tot els tracten de no-cristians perquè diuen que adoren a la Verge… Jo d’ells tornaria al budisme o al xamanisme.





Després del “shopping” jo, com he dit, no havia comprat res, ni la Youn-ok tampoc; però la Maki es va comprar un abric (feia força fred, per cert, i li va venir bé) i la Yumi unes samarretes per a ella i per a regalar als seus germans.
Sobre les set vam agafar l’autobús de tornada.






CONSULTORI

Sort que l’altre dia vaig introduir una opció del weblog per la qual rebo un e-mail cada vegada que algú hi posa un comentari, perquè sinó no m’hauria adonat del “post” del Santi a l’inici de tot, ni dels dos que un “usuari anònim” ha posat allà on parlo de les coneixences i els retrobaments. A aquesta darrera persona l’hi he de dir que tot i que ho he estat rumiant, no aconsegueixo saber qui ets, així que sisplau identifica’t.

Pel que fa a allò que hi dieu:

- En primer lloc, que quedi clara una cosa que ja m’han preguntat algunes persones. Per Nadal NO tornaré a Barcelona. No tinc gaires vacances i les vull aprofitar per a veure coses per aquí ara que hi sóc. De Nadals a casa ja n’he passat 24, i els que vindran, així que no em resulta indispensable. Però que no es dedueixi d’això que no tinc ganes de veure la meva família i els meus amics!

- No he anat encara a la frontera, però ho faré. Des de Seül es poden contractar unes excursions organitzades a la Zona Desmilitaritzada. Des ser molt interessant.
La veritat és que no he parlat encara amb els coreans del tema Corea del Nord, perquè tot just començo a conèixer coreans ara. Però ja ho faré.

- El bitllet d’avió d’anada i tornada per un any em va costar 1.000 euros. Imagino que per menys temps la cosa canviarà. Jo els vaig comprar a través de l’agència de viatges que hi ha a la Casa Àsia. Santi, ja et diria amb qui hi pots parlar si vols.
I a veure si algú més s’ho pensa!!!

Afegeixo una petita anècdota (o dues) que remarquen allò que us vaig dir sobre la fascinació que un occidental desperta per aquí. L’altre dia se m’acosta un noi coreà i em diu que m’ha vist unes quantes vegades a l’escola d’idiomes (on fem classes de coreà) i que li agradaria convidar-me a dinar. Ja sé el que estaran pensant alguns en aquest moment, però la cosa no va per aquí. Sovint és gent que estudien anglès i volen practicar-lo amb els estrangers, a banda de la gràcia que els pugui fer relacionar-s’hi.
Bé, poc després, tornant cap a la residència, se m’acosten quatre noietes d’uns dotze anys, totes agafadetes del braç i cridant com a histèriques, i em començen a afusellar a preguntes: que si d’on ets, quants anys tens, l’inevitable “you are very handsome”… Ja veieu.
Però perquè no us penseu que és sempre així us diré que l’home de l’ambaixada ens va dir que a la seva dona, que és coreana, li diuen puta pel carrer per estar amb un occidental. A Corea hi ha bastant nacionalisme (els motius històrics del qual ja explicaré en una altra ocasió quan ho sàpigue més bé), i amb aquest arriba la xenofòbia. De tota manera és molt diferent a Seül que a Jeonju.

POST SCRIPTUM

Afegeixo amb retard aquí una cosa que per cert motius no he volgut apuntar abans.
El fet és que resulta que Seül, per la meva experiència, hauria de substituir a París quan es parla de la "ciutat de l'amor", perquè les dues vegades que hi he anat hi he vist el naixement d'una parella. L'anterior vegada -ho recordareu- va ser la formada per l'Eszter i en Raphaël. Aquest cop... m'ha tocat a mi. Els qui em coneguin bé seran conscients de l'exepcionalitat d'aquesta notícia, i em perdonaran també que no m'estengui amb aquest tema (que ja sé que deu resultar molt interessant per als lectors), perquè em provoca cert rubor el fer-ho. Només diré que l'altra part implicada és la Maki, i que tot va començar el dissabte, concretament després de dinar en el restaurant. Diguem que llavors va ser quan ens vam agafar, i ja no ens vam deixar anar.
Bé, no volia deixar de posar-ho aquí, ja que se suposa que en aquest espai he d'explicar, amb la major sinceritat possible, les meves experiències per aquests mons. Em sembla que amb això ja he complert.