dijous, d’octubre 13, 2005

CONEIXENCES I RETROBAMENTS

La setmana passada –dijous si no recordo malament- es va celebrar a la universitat una mena de festa de títol bastant indicatiu: “Let’s make friends”. La idea era reunir coreans i estrangers per tal que es coneguessin i es fessin amics. La festa no estava organitzada aquest cop per l’Oficina d’Afers Internacionals, i això va fer que en principi estiguessim a punt de no anar-hi perquè ens hauríem hagut de saltar les classes de coreà (de les quals vam demanar la suspensió aquell dia, però no ho van acceptar). Però després d’un petit complot liderat pels organitzadors de la festa, que ja s’estaven veient sense si un estranger i, per tant, sense festa, els professors van accedir a no donar-nos calsse, i fins i tot es van venir amb nosaltres.
Un cop reunits tots ens van ajuntar en grupets de tres coreans i dos estrangers. En el meu cas erem quatre noies i jo :P Bé, de fet després va venir un altre noi, però no sé ben bé a què, perquè fotia cara d’avorrit tota l’estona i gairebé no va estar amb nosaltres. Les activitats que ens van oferir no van tenir gaire interès, i algunes d’elles ja les havíem practicat en algun altre moment: jocs tradicionals; cerimònia del te… El millor potser va ser que al final ens van fer cuinar. Teníem tota una sèrie d’ingredients i llibertat per a preparar el que volguèssim. El meu grup (que es deia “talgi”, maduixa en coreà, perquè va ser la primera paraula coreana que em va venir al cap) va fer una truita amb formatge i salsitxes acompanyada de verdures fregides; una cosa que semblava una pizza, però que era pasta d’arròs fregida amb carn per sobre; i de postre uns fideus secs fregits. Estava tot prou bo, encara que no vam guanyar el primer premi. Vull destacar també que la Yumi –en un altre grup- va preparar una truita de patates, cosa que li vaig agrair molt, encara que a alguns coreans no els va agradar massa: el cuiner que jutjava els plats va dir que era massa oliosa, i un noi li va comentar que la patata i la truita no lliguen!! Coses de la distància cultural.
A banda d’aquestes anècdotes, el més important és que realment la festa va servir per a fer amics, de manera que ara podem dir que la nostra llista de contactes coreans s’ha vist incrementada, que ja tocava. A veure quin profit en treiem.

Aquí veieu un parell de fotografies: les xineses de la classe amb el nostre professor; i una de les activitats de la festa, consistent en "pintar" uns mocadors amb pintures naturals.




Però no només he fet noves coneixences darrerament. També m’he retrobat amb gent a qui ja coneixia d’abans. Coreans, sí. O més ben dit, coreanes, les que l’any passat van estar estudiant a l’Autònoma. Diumenge vaig sopar amb la Jeong-ae, i dissabte amb la Seok-mi. És molt interessant retrobar-les ara, quan tots dos hem experimentat la vida a Corea i a Catalunya, i podem compartir impressions i experiències. A més, trobar-nos ens serveix per a practicar els idiomes que respectivament estem estudiant: elles el castellà amb mi, i jo el coreà amb elles. A veure si així m’espavilo, que vaig molt endarrerit amb el tema de l’idioma. Un altre dia ja explicaré perquè.

DIMECRES D’EXCURSIÓ (TERCERA I QUARTA PARTS)

Agrupo el comentari de dues de les sortides dels dimecres perquè per si soles no donen per a tant. No és que estiguin malament, però no tenen gaire història. La setmana passada ens vam portar a aprendre a tocar instruments de cel·lebració tradicionals (tambors i gongs), com els que ja vam veure un dia que ens van fer un espectacle. Aquí ens podeu veure practicant.



I avui la “classe” –perquè això és el que són aquestes sortides- ha estat de “pansori”, del que ja vaig dir alguna cosa, com els més atents recordaran ;) Així que hem estat cantant, i ha estat bastant difícil. I cansat.



La veritat és que aquestes sortides són interessants i força divertides al principi, però al final cansen una mica. La setmana que ve sembla ser que aprendrem a fer voleiar banderes… Ja veurem.

CONSULTORI

La cosa aquella que surt a una de les fotos de Seül és caramel. No és que el venguin així, després el tallen. Però fent-ho de cara a la galeria suposo que guanyen clients.

4 Comments:

At dissabte, d’octubre 15, 2005, Blogger Méliès said...

Jordi!!! M'he oblidat de dir-te una cosa al mail, així que t'ho dic aquí perquè vegis que de tant en tant em miro el teu blog (el que passa és que quan m'hi poso, he de llegir tant per posar-me al dia, que em fa una mandra... A veure quan em poso internet a casa i ho puc mirar més a sovint. Ara les fotos sí que me les miro totes. N'hi ha algunes de molt xules, per cert.
Bueno, La cosa és que el Méliès té nova pàgina web (però no la faig jo). Te la dono perquè continuis oferint-me les teves suggerències i crítiques (sempre constructives i molt apreciades): www.cinesmelies.net
Avui aniré a veure "Secretos de un matrimonio". Amb aquesta pluja Bergman sembla com que ve de gust.
I tinc moltes ganes de veure "Amanecer" en pantalla gran, t'ho anava a proposar però... Bueno, ja t'escric més un altre dia. Un petó.

 
At dissabte, d’octubre 15, 2005, Anonymous Alex said...

Iep!! Hola!!

Ara m'has deixat intrigat en saber per que vas endarrerit amb l'estudi del Koreà... a saber :-)

Pero, amb dos mesos de estudi de Koreà, es pot mantenir un mínim de conversa? (Més enllà de 'vull una cervesa', 'La meva tieta es rica', o 'tu i jo, ñaca-ñaca?'.

P.D. Oi que els koreans tenen el cap molt gros? Porto dies fixant-me en les fotos que penjes i no em deixa mai de sorpendre aixó :-) Semblen el professor castanya! ^_^ (espero que cap dels teus amics koreans entengui gaire el català)

Salutacions,
Alex.

 
At dimecres, d’octubre 26, 2005, Anonymous Anònim said...

Os3 tiu, lo del menjar segur que és el pitjor. Jo no podria... tot picant, acabaria amb mal d'estòmac segur.
Jo crec que després de tant arrós i menjar prim necessitas una bona dosi de greixos saturadíssims (o poliinsaturadíssims, ves a saber...) del McDonald's.
Truita de patates hmmmmmm... jooo, amb ceba... m'encanta...
Recordo quan vaig estar 15 dies a londres que un col.lega de la residencia havia portat pernil jabuguito envasat al buit, però l'havia perdut. A tres dies de marxar el va trobar darrera una armari, i vam anar al super a comprar pa i tomaquets madurs (allà els llencen... BURROS!) El millor entrepà de pernil que he menjat mai. I només havien passat 12 dies!! Les deus estar passant canutes :D Bueno, tot s'ha d'equilibrar, no? pq per altra banda t'ho estàs passant de por. Quina enveja :(
Aquí portem un setembre lleig de pluijes, i encara no hi ha tons de tardor. De fet, tant aviat fot fret com fa calor. És una merda. I el barça aquest any, va fent. Però segur que no cal que et parli de com va pq deus repassar casi a diari la premsa esportiva (vaya uno).
Saps? sovint penso que quan rellegeixis tot el log a la tornada agrairàs anar posant els comentaris per temes. T'ho estàs currant molt.
Tornant al tema del menjar (per si t'ha deixat de grunyir l'estomac amb els darrers comentaris), com que crec que vas dir que per Nadal vindríes, no has pogut escollir millor època: Sopes greixoses de galets, pollastres farcits de panses i pinyons, canelons, TURRONS i POLVORONES, caves, vins... no voldràs tornar a corea (per molt sexsymbol que siguis). En fin tiu, cuida't molt.
Em passa com la resta, vaig mirant de tant en tant, a mesura que tinc temps :)

 
At dimecres, d’octubre 26, 2005, Anonymous Anònim said...

l'anterior personatge anònim, perdona que no ho he posat, sàpigues que soc jo eh!! no et confonguèssis pas


'¬¬

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home