dimarts, d’octubre 25, 2005

EL MENJAR

Per fi m'he decidit a parlar en aquesta web d'un dels temes que més freqüentment apareixen quan la gent em pregunta "Què tal per corea?", com és el tema del menjar.
Segurament és l'aspecte al qual més m'està costant adaptar-me -i no sóc l'únic-, en primer lloc perquè la cuina coreana és molt diferent a la nostra (fins aquí, normal), i sobretot també perquè el menjar que ens donen a la "cafeteria" de la residència deixa molt a desitjar.
Pel que fa al menjar coreà, el primer que cal dir és que acostuma a ser picant, i que a mi això no m'agrada gens. Alguns em diuen que ja m'hi acostumaré, però no ho crec. El que faig és evitar el picant tant com puc, però només fins a un límit, perquè sinó no menjaria. Entre les coses que no menjo mai hi ha un dels plats més típics de la cuina coreana que es diu "kimchi", i que és rabe fermentat. No està dolent, però és molt picant.
Un altre plat molt famós -especialment el fet a Jeonju, per cert- és el "bibimbap". També picant, però menys, perquè es tracta d'arròs barrejat amb verdures i un ou fregit, i tot plegat suavitza la intensitat de la salsa que hi posen. Això sí, he acabat amb colors cada vegada que n'he menjat.
No tot, però, és picant. També és molt popular el "kimbap", que és com els "maki" japonesos, però en lloc de peix cru hi posen altres coses a dins, normalment verdures.
(De tots tres us en passo fotos extretes d'internet. En l'ordre en què els he comentat)





Ara anem al tema de la "cafeteria" (es diu així realment). Primer us en poso unes fotos.





Cada dia, en els tres àpats, hi ha tres elements que es repeteixen: arròs (blanc, enganxós i sense sal), kimchi i sopa (gairebé sempre picant). Alguns dies, fins i tot, ens hem trobat que aquest era l'únic menjar disponible (quan això passa, la visita a un restaurant o a la botiga de comestibles per a comprar fireus instantanis -ramion-, resulta inevitable). Fa tot just una setmana, la repetició d'aquest fet durant dos dies va fer que anèssim a protestar, però no ens van fotre ni puto cas. A Corea, fes com els coreans, ens van venir a dir.
Però bé, de vegades sí que hi ha coses bones, com ara certs tipus de carn, de peix, fruita, iogurt... Però són coses esporàdiques, i a més estan racionades (de kimchi en pots agafar tant com vulguis, però de potetes de pollastre només dues).
El que jo acostumo a fer cada dia és el següent: pel matí baixo cap allà a les 8:30 al menjador a veure si hi ha alguna cosa decent. Si no hi ha res, agafo la llet que només donen per a esmortzar (mini tetrabricks, dels quals només se'n pot agafar un, però normalment aconseguim "robar-ne" algun altre) i torno a l'habitació a menjar cereals (ara mateix tinc un Kellogg's del tigre aquell); i si hi ha alguna cosa, doncs em guardo la llet per a la nit, perquè com que sopem a les sis, a les onze o les dotze tinc gana, i menjo més cereals (de vegades també galetes, iogurts, fruita). L'arròs ni el toco. Els primers dies feiem un invent que era barrejar-lo amb la llet. En dèiem "uiu-bap", per les paraules "llet" i "arròs" en coreà. Però ara no ho faig perquè procuro menjar arròs les menys vegades possibles. Intento que sigui una al dia, però sovint han de ser dues.
L'esmortzar, el dinar i el sopar són iguals. Varien els plats (excepte aquells tres), però vull dir que les característiques generals són les mateixes, no com en el nostre cas, que l'esmortzar, a banda de ser força més lleuger que el dinar i el sopar, és molt diferent pel tipus de coses que es mengen (pastes, cereals amb llet, torrades amb melmelada... uf, més val que pari que se'm fa la boca aigua).

Però vaja, de tant en tant, com he dit, fem una escapada a un restaurant. Anar a un restaurant millora la qualitat dels plats, tot i que el tipus de menjar segueix essent el mateix (com a mínim pots triar). Fins i tot els menjars importats estan adaptats al gust local: ex. espaguetis amb salsa picant.
En alguns restaurants pots arribar a menjar en alguns llocs per dos euros, i el menjar no us penseu que és dolent. Són d'aquests d'asseure's al terra (fins i tot als asiàtics els costa!), i quan demanes carn te la porten crua, tallada a làmines, i tu mateix te l'has de coure en el fogó que hi ha al mig de la taula.

Per últim vull comentar una cosa que no deixa de ser curiosa. Noto com, des que sóc aquí, sento una major necessitat de menjar "trash food", tipus hamburgueses de MacDonald's, hotdogs, pastes, i també de coses per picar, gelats i refrescos com la Coca-Cola. Crec que això es deu al fet que com que el menjar no em deixa prou satisfet, busco una compensació en aquest tipus de menjar que és el que et dona una satisfacció més plena i immediata. Quan estàs a casa també et ve de gust menjar aquestes coses, però és més fàcil resistir la temptació. Però aquí hi caiem de tant en tant :P

Jo darrerament he estat de sort perquè he menjat unes quantes vegades fora de la uni, ja sigui perquè quedava amb gent a qui retrobava (veure penúltim capítol), o perquè m'han convidat unes quantes vegades a sopar, ja veureu qui i perquè més avall.

COSES A DESTACAR

Només un parell, però prou interessants:

1. Diumenge passat es va celebrar a Jeonju una exposició internacional de menjar fermentat (anda que no...). El fet és que en aquesta hi havia un concurs de balls i cançons per a estrangers, amb diversos premis, el primer de mig milió de won (uns 400 euros). A algú se li va acudir que ens hi podríem presentar tots els de la classe de coreà, i així ens vam posar mans a l'obra. La peça triada era una cançó popular coreana que tothom coneix titulada "Arirang". Durant una setmana vam estar assajant cada dia, amb ajuda de dues noies coreanes que estudien música.
La cosa al final ens quedava mig decent (els primers dies jo pensava que no ho aconseguiríem), però a última hora se'ns va espatllar, perquè per problemes tècnics no vam poder usar el piano elèctric que duiem i vam haver de cantar a capela. Tot i així, com que la resta de participants eren també aficionats, vam quedar cinquens d'un total de vint, i vam obtenir un dels premis, que al final va resultar que no eren en metàlic, sinó que es tractava de menjar i aparells per a cuinar. A nosaltres ens van donar uns pots de salsa, no sé quina veguda i... kimchi!!!

2. Segurament la novetat més destacada, i que afectarà a la meva rutina a partir d'ara i no sé ben bé fins quan. Des d'ahir m'he convertit en professor de castellà. M'explico. Resulta que vaig conèixer a un noi que estudia castellà (aquí això d'estudiar un idioma és una carrera; un dia ja parlaré del sistema d'estudis perquè també té la seva tela) que volia trobar algú que parlés aquest idioma com a nadiu per a fer-los classes a un grup d'estudiants. Bàsicament el que volen és que els ajudi amb la conversació, perquè sembla ser que a primer curs no tenen una assignatura orientada en aquest sentit. De manera que m'han donat un llibre de conversació per tal que els ajudi a preparar les lliçons.
Són quatre dies a la setmana, una horeta (de 7 a 8 del vespre). I encara no sé ben bé el que em pagaran. No serà massa, al voltant d'uns 100 euros al mes, i només fins a mitjans de desembre, però l'experiència ja val la pena.
Ahir va ser el primer dia i només els vaig fer presentar-se (quina gràcia fer aquestes coses des de l'altre costat de la barrera!), i també els vaig posar com a deures que em fessin la mateixa presentació però per escrit.
Bé, ja parlaré de tot això quan hagi avançat una mica i vegi com es desenvolupa.

Per cert, les fulles dels arbres ja estan canviant de color!!!

dilluns, d’octubre 17, 2005

구정문 (GU JONG MUN)

Traduït com a Old Gate (Porta Antiga), "gu jong mun" és, com el seu nom indica, l'antiga porta principal de la universitat, (en van fer una altra de més gran no fa massa). Però, de fet, en esmentar "gu jong mun" s'està fent referència no només a la porta en si (que és, per cert, el lloc més habitual per a quedar amb la gent, rollo Zurich a Barcelona), sinó -i sobretot- al conjunt de carrers que hi ha adjacents, i que es pot dir que conformen un petit barri per la seva particularitat. Aquesta zona de la ciutat està especialment pensada per a la gent jove, i està farcida de locals d'oci com salons recreatius o discoteques; i també de restaurants i petites parades de menjar, bars, botigues de "tot a 100" (aquí és tot a 1.000 won), vídeoclubs, tendes de roba, perruqueries... Alguns d'aquests llocs estan oberts les 24 hores (no sé quina regulació d'horaris segueixen, però m'inclino a pensar que no en segueixen cap), cosa que fa que hi hagi una vida ininterrompuda. Una vida que en les hores punta és aclaparadora a causa de les llums (em refereixo sobretot als cartells lluminosos dels establiments, molt cridaners tots ells pels colors i la brillantor), els sorolls (de la gent, dels cotxes, de la música que sona al carrer o a l'interior dels locals) i, sobretot, les olors, perquè la concentració d'establiments de menjar és inversemblant (jo no paro de preguntar-me si hi ha prou clients per a tots ells), i al carrer es barregen les aromes dels restaurants coreans, xinesos i japonesos, de les petites paradetes de menjar ràpid, de les cafeteries i les geladeries... Realment és una llàstima no poder capturar les olors i penjar-les a Internet, perquè des d'on estigueu llegint això no us podeu fer una idea del que és. Conformeu-vos amb les fotografies.

Això és pròpiament la Porta Antiga.



I això és "Gu Jong Mun", de dia...





...i de nit.








CONSULTORI

- No era la meva intenció fer de les meves dificultats amb el coreà un misteri. L'únic que passa -i sento frustrar les vostres esperances una vegada més- és que l'idioma és difícil, els professors no tenen gaire mètode i jo no estudio massa. Si ho vaig deixar a l'aire en l'anterior "post" va ser perquè tinc pensat parlar de l'idioma i de les classes en un altre moment en un comentari específic.
Ah, i efectivament, els coreans -i els xinesos i japonesos també- es caracteritzen per tenir el cap gran. De fet, a mi l'altre dia un em va dir que m'envejava perquè tinc el cap petit. La veritat és que el Raphaël i jo aquí som uns sex-symbols, perquè no paren de dir-nos que som molt guapos, tant nois com noies (jo no vull tornar a Barcelona!!!). L'altre dia a mi m'ho va dir fins i tot un taxista, i a en Raphaël, un home a la sauna...

- Em sorpren gratament el comentari publicat per Monsieur Méliès, a qui creia mort i enterrat, però que ara resulta que no només està viu (potser preparant un segon viatge a la Lluna) sinó que a més es llegeix el meu weblog!
Una abraçada, Susanna ;)

dijous, d’octubre 13, 2005

CONEIXENCES I RETROBAMENTS

La setmana passada –dijous si no recordo malament- es va celebrar a la universitat una mena de festa de títol bastant indicatiu: “Let’s make friends”. La idea era reunir coreans i estrangers per tal que es coneguessin i es fessin amics. La festa no estava organitzada aquest cop per l’Oficina d’Afers Internacionals, i això va fer que en principi estiguessim a punt de no anar-hi perquè ens hauríem hagut de saltar les classes de coreà (de les quals vam demanar la suspensió aquell dia, però no ho van acceptar). Però després d’un petit complot liderat pels organitzadors de la festa, que ja s’estaven veient sense si un estranger i, per tant, sense festa, els professors van accedir a no donar-nos calsse, i fins i tot es van venir amb nosaltres.
Un cop reunits tots ens van ajuntar en grupets de tres coreans i dos estrangers. En el meu cas erem quatre noies i jo :P Bé, de fet després va venir un altre noi, però no sé ben bé a què, perquè fotia cara d’avorrit tota l’estona i gairebé no va estar amb nosaltres. Les activitats que ens van oferir no van tenir gaire interès, i algunes d’elles ja les havíem practicat en algun altre moment: jocs tradicionals; cerimònia del te… El millor potser va ser que al final ens van fer cuinar. Teníem tota una sèrie d’ingredients i llibertat per a preparar el que volguèssim. El meu grup (que es deia “talgi”, maduixa en coreà, perquè va ser la primera paraula coreana que em va venir al cap) va fer una truita amb formatge i salsitxes acompanyada de verdures fregides; una cosa que semblava una pizza, però que era pasta d’arròs fregida amb carn per sobre; i de postre uns fideus secs fregits. Estava tot prou bo, encara que no vam guanyar el primer premi. Vull destacar també que la Yumi –en un altre grup- va preparar una truita de patates, cosa que li vaig agrair molt, encara que a alguns coreans no els va agradar massa: el cuiner que jutjava els plats va dir que era massa oliosa, i un noi li va comentar que la patata i la truita no lliguen!! Coses de la distància cultural.
A banda d’aquestes anècdotes, el més important és que realment la festa va servir per a fer amics, de manera que ara podem dir que la nostra llista de contactes coreans s’ha vist incrementada, que ja tocava. A veure quin profit en treiem.

Aquí veieu un parell de fotografies: les xineses de la classe amb el nostre professor; i una de les activitats de la festa, consistent en "pintar" uns mocadors amb pintures naturals.




Però no només he fet noves coneixences darrerament. També m’he retrobat amb gent a qui ja coneixia d’abans. Coreans, sí. O més ben dit, coreanes, les que l’any passat van estar estudiant a l’Autònoma. Diumenge vaig sopar amb la Jeong-ae, i dissabte amb la Seok-mi. És molt interessant retrobar-les ara, quan tots dos hem experimentat la vida a Corea i a Catalunya, i podem compartir impressions i experiències. A més, trobar-nos ens serveix per a practicar els idiomes que respectivament estem estudiant: elles el castellà amb mi, i jo el coreà amb elles. A veure si així m’espavilo, que vaig molt endarrerit amb el tema de l’idioma. Un altre dia ja explicaré perquè.

DIMECRES D’EXCURSIÓ (TERCERA I QUARTA PARTS)

Agrupo el comentari de dues de les sortides dels dimecres perquè per si soles no donen per a tant. No és que estiguin malament, però no tenen gaire història. La setmana passada ens vam portar a aprendre a tocar instruments de cel·lebració tradicionals (tambors i gongs), com els que ja vam veure un dia que ens van fer un espectacle. Aquí ens podeu veure practicant.



I avui la “classe” –perquè això és el que són aquestes sortides- ha estat de “pansori”, del que ja vaig dir alguna cosa, com els més atents recordaran ;) Així que hem estat cantant, i ha estat bastant difícil. I cansat.



La veritat és que aquestes sortides són interessants i força divertides al principi, però al final cansen una mica. La setmana que ve sembla ser que aprendrem a fer voleiar banderes… Ja veurem.

CONSULTORI

La cosa aquella que surt a una de les fotos de Seül és caramel. No és que el venguin així, després el tallen. Però fent-ho de cara a la galeria suposo que guanyen clients.

dimarts, d’octubre 04, 2005

SEÜL (1a VISITA)

Aquest darrer cap de setmana ha tornat a ser de tres dies aquí a Corea. Dilluns era la diada nacional. Segons la tradició és el dia en què la península va ser creada, i evidentment va ser festa. De manera que vam decidir que aquesta vegada sí aprofitaríem per anar a la capital, Seül. L'ocasió anterior, durant Chuseok, vam pensar que era millor no anar-hi perquè molta gent hauria marxat a veure la família i no la veuríem en plena ebullició. Aquesta vegada sí que la vam veure en tot el seu esplendor, i vaja si la vam veure. Resulta que estaven de celebració per la innauguració d'un riu (o més ben dit, d'un passeig per on passa el riu) i hi havia fins i tot més gent del normal, ens van dir. Però anem per parts.

El dissabte pel matí en Raphael, l'Eszter (que ara s'han convertit en parella de fet), en Tong i jo, ens vam dirigir a l'estació d'autobusos. En principi havia de venir amb nosaltres la Maki, la noia japonesa, però el dia abans s'havia posat malalta després de l'excursió que vam fer sota la pluja, i que ni em molesto a comentar perquè no va tenir gaire història. Es tractava d'una fira de menjar on espodien veure aliments de tot corea i alguns intruments tradicionals per a tractar-los. Hi havia també concerts, però amb la pluja va quedar tot aigualit.
Un noi indi, l'Atul, va dir que potser es reuniria amb nosaltres el diumenge, però al final em va enviar un missatge al meu flamant mòbil (obtingut molt oportunament, perquè ens va ser de gran ajuda) dient que no podia venir.

De manera que vam agafar l'autobús i cap a Seül. En poc més de dues hores i mitja hi vam ser, i llavors la qüestió va ser trobar un motel baratet per a deixar-hi les motxilles i començar a visitar la ciutat. Mentre buscàvem una oficina d'informació turística on ens poguessin ajudar en aquest sentit vam poder veure alguns carrers comercials.







Finalment vam trobar el punt d'informació i vam aconseguir l'adreça d'un motel baratet: "només" 15 euros per persona i nit. Allà, com no, coneixeríem gent de diversos llocs: un de Singapur, que molt amablement ens va donar informació sobre coses que podríem visitar; un suecs; uns israelites...
Abans però d'anar-hi vaig contactar amb el meu amic Sun-pyo, a qui vaig conèixer l'any passat quan va venir a estudiar un any a Barcelona (el que estic fent jo, però a la inversa, vamos). Ell i la seva novia ens van dur fins a l'hotel, i després ens vam trobar amb uns amics seus i vam anar a sopar a un restaurant... italià. En Tong va probar el menjar italià per primera vegada a la seva vida (encara que va demanar un plat que tenia arròs) i, és clar, li va agradar.
Aquí ens podeu veure a tots (menys a l'Eszter, que feia la foto).






Després de sopar vam deixar el coreans, i ens en vam anar a veure la torre de Seül. Llàstima que estava tancada per reformes i no hi vam poder pujar. Però sí que vam anar fins a la muntanya on es troba, i des d'on també hi ha bones vistes de la ciutat. Hi havia, a més, una boira molt maca.






El dia següent va ser el veritablement intens. Vam visitar dos palaus, un de petitet i un altre que era el més important de la ciutat. Deixo que les fotos parlin per si mateixes...








Com a curiositat, resulta que en el segon dels palaus estaven rodant un anunci sobre taekwondo per a la CNN, i ens van demanar de sortir-hi fent d'extres, però vam dir que no, perquè hauria suposat perdre tot el dia. Qui sap si vam deixar passar el nostre passaport a la fama...
Després vam anar a un conegut mercat d'electrònica, i definitivament vam comprobar que aquí aquestes coses no són més barates que a casa nostra (és a la Xina on ho són, i molt). Una altra anècdota és que regatejant en Raphael va aconseguir que un MP3 Sony d'una Giga passés de 265 dòlars a 145. Com que li segui semblant molt car va anar a una altra botiga i els va dir que els del costat li venien per 145. No s'ho van creure, i li van dir que anés a comprar-lo i si era veritat ells li tornarien els diners. Al final ells mateixos li van donar els diners per tal que anés a comprar-lo (en Raphael no pensava pagar-ho de la seva butxaca davant el risc de que no li tornessin), però el de l'altra botiga li va dir llavors que havia exhaurit les existencies.
Vam sopar en un japonès, i després vam estar buscant un bar amb música en directe (jazz preferiblement), però no el vam trobar, ni tan sols amb l'ajuda d'un noi i una noia que ens van acompanyar -tot i que ells anaven en una altra direcció- a un lloc que coneixien, però en ser diumenge no hi havia ja música.
Vam anar llavors al metro amb la intenció de tornar al motel, però de fet allò va ser l'inici d'una llarga nit... El metro estava tancat (eren poc més de les 11!), i ens vam trobar amb dos austríacs i un danès (que estaven allí unes setmanes, treballant per a una emrpesa de telefonia) que també anaven a tornar a casa. Com que de totes maneres ja hauríem d'agafar un taxi vam decidir anar a prendre unes copes. I vaja si en vam prendre! Vam estar bevent "soju", un licor coreà. I només afegiré aquí que no recordo bastantes de les coses que van passar a partir de llavors... Aquí ens podeu veure al bar. Al nostre costat hi havia una festa d'aniversari, amb tota la gent també bastant borratxa. Ja us podeu imaginar l'espectacle que vam muntar tots plegats.



Al dia següent em vaig despertar amb mal d'estòmac, però curiosament sense ressaca. Tots estàvem bastant fotuts, i vam decidir no anar a visitar res més (havíem dit el dia anaterior d'anar a una fortalesa que està a les afores de la ciutat) i tan sols anar una mica de tendes abans d'agafar l'autobús cap allà a les sis o les set.
Entre altres llocs vam ser a uns gran magatzems formats per tres edificis diferents, amb passareles per a anar de l'un a l'eltre a la setena o vuitena planta. Vam dinar allà (jo només un sandwitch vegetal, que l'estòmac no donava per a més) i ja vam anar a l'estació d'autobusos. A les deu vam ser a la uni, i després de sopar uns fideus instantanis, vam descansar còmodament als nostres llits. Ho necessitàvem.

Algunes imatges més?
















I per a acabar, la foto d'una foto de Seül fa cent anys. Vaja, vaja...