dimecres, de setembre 21, 2005

DIMECRES D'EXCURSIÓ (SEGONA PART)

Com us vaig dir els dimecres per la tarda no tenim classe, i en lloc d'això ens porten a una visita cultural. La vegada passada -per si no ho recordeu- va ser a una muntanya sagrada i a una casa de te (n'he retrobat les fotos, però no les puc treure de la càmera; intentaré solucionar-ho i posar-les), i avui ens han dut a fer ceràmica. He dit "fer", sí. I també m'ha recordat molt a l'escola. Però ha estat divertit. Primer un grup ha fet petites peces, com gots i gerres, mentre l'altre intentava crear una mena de tòtem per a espantar els mals esperits; després ens hem canviat. Aquí ho podeu veure.








Foto 1: Pels qui trovaven a faltar la Tonia, aquí la teniu. Foto 2: Us presento la Sophia (la majoria dels xinesos es posen un nom anglès per a fer-los més fàcils de recordar; en realitat es diu Tz Lin), una altra amiga que tinc per aquí. És taiwanesa. Foto 5: No em direu que no és clavadet a "El crit" de Munch! Foto 6: El meu és el del centre :P
(No he pensat a fer fotos de les ceràmiques acabades. A veure si algú me'n passa alguna. Sinó, quan d'aquí a tres setmanes ens els portin ja cuinats ja ho fotografiaré. Espero que els pugui dur a Sant Cugat d'una peça i que pogueu passar per casa meva a veure'ls en viu)

La veritat és que això de fer ceràmica es fa igual arreu, o sigui que tampoc és que haguem après res de particular avui.

CONSULTORI (O RESPOSTES ALS POSTS)

Hola Arnau. Així m'agraden els comentaris!
En primer lloc dir-te que pots estar tranquil, que l'Arnau del primer comentari no eres tu, sinó el meu amic de la universitat i company de documental. Potser seria bona idea que en signar us distingissiu amb la primer lletra del cognom o com vulgueu.
Anem per parts. Salsa Rosa: Sembla ser que la russa -que té un nòvio que viu a Sibèria...- està mig sortint amb un dels filipins. Dic mig perquè jo no tinc massa clar amb quin plan s'ho pren ella. Personalment tinc la impressió que és de les que li agrada que li facin la gara-gara i res més. Tots li van al darrera, però si t'he de ser sincer no és en absolut la mena de noia amb què m'agradaria sortir; s'agrada massa a si mateixa. Els coreans, però, flipen més amb l'Eszter. Pel carrer tothom se la queda mirant embadalit (en bona part per les seves dimensions), i ja ha rebut dues propostes indecents de desconeguts, una mentre feia footing per part d'un home ja granadet, i l'altra d'uns nois que anaven en cotxe i li van dir si volia pujar.
Tema creences: Et sorprendria la quantitat de cristians que hi ha per aquí. I a més a més practicants! La ciutat està plena d'esglèsies (protestants la majoria) totes amb un llum vermell recobrint la creu de la teulada que s'il·lumina per la nit (m'estalviaré la broma sobre el que sembla amb la llumeta en qüestió). Em sembla que una tercera part de la població és cristiana, i després venen els budistes. Entre els estrangers hi ha de tot. Diumenge passat uns quants van anar a missa (húngares, filipins...). El meu company d'habitació -en Kumar- és budista, i hi ha un noi indi la família del qual ret culte a un déu en forma d'elefant. Prometo assabentar-me millor -jo sóc el primer interessat- i parlar-ne més endavant.
Tema identitats culturals: Efectivament aquí també hi ha piques. Exs.: La noia taiwanesa està una mica farta que alguns xinesos li diguin que ella també és xinesa. Jo vaig aprofitar per a explicar-li els conflictes que tenim nosaltres amb els espanyols. A bastanta gent els hi he menjat ja el coco amb el fet que jo sóc català, i ja saben que parlo un altre idioma a banda del castellà. / Una noia de Bangladesh que es diu Sumi m'ha dit que ella també m'entén perquè el seu país havia format part de Pakistan fins fa uns trenta anys, i que els obligaven a parlar en urdu tot i que ells tenen un altre idioma. / En Kumar es refereix als indis com a "fucking indians", i es queixa que enganyen a la gent fent creure que Buda va nèixer a l'Índia quan de fet ho va fer al Nepal. / I els japonesos no cauen gaire simpàtics ni als xinesos ni als coreans (durant la primera meitat del segle XX els dos països van ser envaïts pels nipons).

dimarts, de setembre 20, 2005

CHUSEOK

Com em sembla que ja vaig comentar, Chuseok és la festa més important de l'any pels coreans. Ells ho tradueixen com un "Thanksgiving Day", o "Dia d'acció de Gràcies", perquè del que es tracta és de donar les gràcies per la collita d'aquest any i demanar que la de l'any següent sigui bona. Bé, en això devia consistir la festa antigament, i ara, tal com ens passa a nosaltres amb el Nadal, només es tracta de no anar a treballar, reunir-se tota la família i menjar molt. El que no sé és si es fan regals. Em sembla que no, però com que no he estat a casa de cap coreà celebrant el Chuseok no us ho puc assegurar. Ho sento. Ja miraré d'informar-me millor.

Pels estrangers, evidentment, això ha estat tota una altra cosa. Ja vau veure com la universitat ens va preparar un sopar el dijous. Doncs el dissabte (primer dia del Chuseok) va ser una excursió. Va durar tot el dia, i pel matí i migdia a mi se'm va fer avorridíssima. Per començar ens van portar a veure el Museu Nacional d'Història. I ara pensareu, "perquè al Jordi se li va fer avorrit visitar un museu d'història?". La resposta és senzilla i alhora paradoxal: perquè, de fet, no vam visitar el museu. A l'entrada d'aquest ens havien preparat una exposició de jocs tradicionals -molt semblants, curiosament, als jocs tradicionals d'altres llocs; suposo que els mitjans i la imaginació no ens donaven per a més en lloc-, amb els quals podíem jugar. D'entrada tenia la seva gràcia, però després d'una hora, sota un sol de justícia, s'acava fent una mica pesadet.




Després de dinar la cosa va ser pitjor. Vam continuar jugant, però aquesta vegada no hi havia ni l'excusa de que es tractava d'una immersió cultural, perquè ens van agrupar en quatre equips i ens vam dedicar a competir estirant la corda, i coses d'aquestes que un fa quan va de colònies amb l'escola. Personalment vaig sudar bastant de participar, entre d'altres coses per la calor mortal que feia. D'això no em vaig ni prendre la molèstia de fer fotos.

A la tarda la cosa va canviar, perquè vam assistir a cants i balls tradicionals. Entre els primers el Pansori, molt popular a Jeonju, i que jo dic que és una barreja entre el flamenc i el blues. Uf, potser he dit una barbaritat, però és que sóc profà en la matèria. Quan en tingui més idea ja en parlaré.
I també vam aprendre a fer pastís d'arròs i pulseretes.





El diumenge va ser potser el primer dia en què es pot dir que no he fotut res d'interessant des que sóc aquí. O gairebé. Pel matí plovia (per fi!!), i com que la cafeteria està tancada per les festes, en Raphaël i jo vam convèncer dos dels xinesos d'anar a fer uns esmortzar a l'europea en una pastisseria que es diu "Touts les jours", i que afortunadament estava oberta (de fet, era l'única, fins i tot el Dunkin'g Donuts estava tancat. La veritat és que la ciutat estava gairebé deserta i no hi havia res a fer. A la tarda estàvem tan avorrits que ens vam posar a veure "Ocean's Twelve" baixada d'Internet. I vam sopar a casa d'un xinès que no viu a la residència sinó en un mini apartament (sí, dels de 30 metres quadrats) molt ben aprofitat, perquè el lavabo era també dutxa al mateix temps, i el menjador es podia convertir en dormitori i a la inversa (és el que té menjar i dormir al terra).




Dilluns (darrer dia de Chuseok) va ser el més interessant. Vam anar a visitar un parc natural (en principi la idea era anar a Seül tot el pont, però al final vam pensar que seria millor fer-ho quan estigués en plena ebullició). Ara mateix no en recordo el nom, però en tornaré a parlar perquè hem dit d'anar-hi altre cop a la tardor, quan les fulles del arbres canvien de color. Vam caminar molt i ens vam mullar una mica quan va ploure, però ens ho vam passar molt bé. Aquí ho podeu veure.











Doncs així és com va ser el nostre Chuseok.

divendres, de setembre 16, 2005

SOM UNS MIMATS

Son les dotze de la nit i encara he de fer els deures de coreà, o sigui que miraré d'anar ràpid. Uf, no sé si m'ensortiré.

Ahir als del programa IFR ens van portar d'excursió. Sembla ser que ho faran tots els dimecres per tal que coneguem bé la cultura tradicional coreana. Així que ens portaran a veure espectacles, cases tradicionals, etc. Ahir vam visitar una muntanya (de cuyo nombre no quiero acordarme) que pel que es veu és sagrada tant pels cristians (em sembla que encara no ho he dit, però aquí n'hi ha la tira, i molt debots. Ja en parlaré) com pels budistes. Pel tema cristians es veu que allà n'hi van assassinar molts, i també hi estan enterrats dos sants coreans, que eren un matrimoni que no havien tingut mai relacions sexuals i van decidir convertir-se al cristianisme... Ja és això, suposo.

Aquí podeu veure un exemple de la presència de Déu nostre Senyor a Corea.



I pel que fa al budisme, aquí podeu veure el típic temple budista, i a dos de Bangladesh i un indi que hi estan asseguts (la foto mola, no? Digueu-me que sí, que per això l'he posat).




L'escaladeta que ens vam fotre fins al cim va valer la pensa també per la vista que es tenia de la ciutat de Jeonju.



Després d'això vam anar a una casa tradicional a prendre el te. Se'm va acabar la bateria i no vaig poder fer fotos, però potser li puc demanar a algú que me les passi i ja les posaré. Et tot cas ho explico. A la casa tenien un cadell de gos molt maco amb el qual vam estar jugant (sobretot jo) una mica. Després de treure'ns les sabates, vam entrar i ens vam asseure (al terra, és clar!), i una dona ens va explicar com s'havia de servir el te, que és tot un ritual. Això de prendre el te en un lloc d'aquests (cosa que ja he fet dues vegades) no és com anar a prendre un cafè al bar del costat de casa, perquè aquí no es tracta de prendre-te'l i marxar, sinó que la idea és entretenir-s'hi bastant, i això ja en comproba en la manera de servir-lo, ja que l'aigua no es posa directament d'un recipient gran a la tetera, sinó que primer s'ha de posar en un de més petit i d'aquest sí a la tetera... sense motiu aparent.

Bé, que ja m'estic entretenint. Avui als estrangers de la universitat ens han muntat una festeta en commemoració del Chuseok, que comença dissabte i acaba dilluns, i és la festa més important del l'any (ja en parlarem un cop hagi passat). Ens han preparat un sopar, en el qual hem pogut tastar menjar coreà, però del bò, no com el de la cafeteria. I poca cosa més. Només acabar de menjar ens han fet sortir. Es veu que aquí no s'estila gaire això de quedar-se a xerrar i allargar els menjars durant hores i hores. Aquí teniu unes fotos de l'acte, en què hi ha hagut balls tradicionals.




Per cert, he descobert que tinc un veí amabilíssim. Un dia em va donar -perquè sí- raïm (per cert, el raïm d'aquí és molt àcid i no m'agrada), i ahir em va regalar un mapa de Corea que tenia penjar a l'habitació, i a mi i a en Tong (el xinès del restaurant, el recordeu?) ens va donar també un llibre escolar coreà per tal que poguessim practicar. I parlant d'això, m'apunto que també he de comentar com van les classes de coreà. I si voleu que escrigui sobre alguna cosa en concret, només ho heu de dir!

Vaig a fer els deures!!! (Aquí van dues fotos de regal)


dimarts, de setembre 13, 2005

EIIII, QUE TAMBÉ HE VINGUT A ESTUDIAR (llegeixi's rollo Shin-Chan)

Escric aquestes línies mentre acabo d'escoltar la retransmissió baixada d'internet del partit del Barça contra el Mallorca (la part de vestidor, que el partit ja el vaig sentir ahir. Vam guanyar!!! I els putus merengues van perdre!!!).

Ahir dilluns va començar el Programa que he vingut a fer (International Fellowship Research Program). Ens van convocar a tots els que en formem part per a fer la presentació. A banda de mi hi ha vuit persones (nois i noies) de la Xina, una de Taiwan, dues de Bangladesh, un de la Índia, un de Mongòlia, una del Kirgizijstan, una Japonesa, un de Mongòlia, la russa, la húngara i la Yumi, de les quals ja us he parlat. Crec que no em deixo ningú.
A la presentació va assistir el director de la uni, que semblava molt seriós, però que ens va deixar la seva targeta i en aquesta hi surt com si fos un personatge de l'Arare, ho juro, llàstima que no la puc escanejar per a posar-la aquí.
Això va ser pel matí, i a la tarda vam començar les classes de coreà (quatre hores al dia, de 10 a 12 i de 14 a 16). Bé, de fet el que vam fer va ser presentar-nos mentre els professors miraven quin era el nostre nivell de coreà per a posar-nos en dos grups. No els va costar gaire, perquè la majoria no teniem ni punyetera idea, i la cosa va acabar ràpid.
Avui sí que hem començat les classes, i el més increïble és que el professors pràcticament no parlen anglès... Ja veurem com se'n surten quan la cosa es compliqui (avui només hem estudiat l'alfabet, que jo ja em sabia).

Segurament les classes -sobretot tal com estan distribuides- contribuiran a generar-nos una certa rutina que acabarà una mica amb el caos d'aquests primers dies (no ho dic en un sentit negatiu). La veritat és que ens dediquem a provar les diferents coses que tenim al nostre abast. Anem a jugar a ping-pong; ens asseiem a xerrar en una sala de descans on hi ha una tele molt grossa on la majoria de vegades hi fan culebrons; visitem algún lloc de la universitat (ahir vam anar a veure el laboratori d'un noi coreà que construeix robots), etc. També ahir vam anar a sopar fora -estem una mica farts del menjar de la cafeteria, ja en parlaré- i després a jugar a vídeojocs a un saló recreatiu (aquí les màquines costen 15 cèntims!!!). Us passo algunes fotos.





Us els presento. D'esquerra a dreta a la foto del restaurant: Eszter (húngara), Tonia (russa), Tong (xinès, el tiu de qui no sabia el nom a l'altra foto), Raphael (francès) i Yu Jun (coreà).

I ara, per petició popular (fins i tot el meu pare m'ho ha demanat), posaré una altra foto de la russa.



Au, us deixo ara, que d'aquí una estona me'n vaig a fer "footing" amb l'Eszter i la xinesa que vaig conèixer el primer dia al bus (Jun). Què multicultural que és tot aquí.
(Ara que dic això... no sé si n'aprendré gaire de coreà, però l'anglès l'estic practicant no veieu de quina manera)

dilluns, de setembre 12, 2005

DIA-DA

Finalment m'he pogut connectar a Internet. He trigat tres dies, i ha estat per un error meu, ja que portava un cable telefònic per a fer-ho quan aquí a la residència d'estudiants funcionen amb Ethernet.
De fet, no és que no em pogués connectar, ja que hi ha una sala amb ordinadors (pocs i alguns no funcionen gaire bé, això sí), però volia esperar a poder escriure tranquil·lament des de la meva habitació per a poder posar aquest comentari -entre d'altres coses, perquè sinó no podia escriure amb accents.

Bé, anem al tema que interessa, que és què tal em va anar el viatge, com és el lloc on m'estic i quina és la meva primera impressió de Corea. Comencem pel viatge. Ja diuen que les coses és pitjor pensar-les que passar-les, i efectivament va ser així en aquest cas. Tot i certa preocupació -que no temor- sobre si arribaria amb facilitat i en quines condicions físiques, al l'hora de la veritat tot va anar com una seda i el viatge se'm va fer més curt i menys cansat d'allò que m'esperava. Només vaig tenir un petit moment d'estrès en arribar a Frankfurt perquè no tenia gaire temps per a agafar l'avió cap a Seül (encara que hauria de Incheon, que està a certa distància de Seül, tot i que alberga el seu principal aeroport perquè les comunicacions són molt bones. M'han dit que el metro de Seül arriba fins a 40 kilómetres de la ciutat), i la porta d'embarcament estava una mica lluny. Però al final vaig arribar amb temps de sobres.
Un cop a Incheon vaig canviar diners (300 euros que portava, pels quals em van donar 371.000 Won), vaig comprar un parell de targetes telefòniques i vaig anar a buscar l'autobús. Quan aquest va arribar, uns xinesos em van preguntar si anava a la Universitat de Chonbuk, perquè ells també, i així vaig fer els meus primers amics. Els podeu veure en aquesta foto que ens vam fer en una aturada que va fer el bus. Per ordre són Zhang You, Jun, Yu Jiahua, i el de la dreta la veritat és que encara no m'he enterat de com es diu (no és fàcil memoritzar un nom xinès, i menys encara tants de cop). Tots molt simpàtics i molt amables, com la resta de la gent que he conegut.



En arribar a Jeonju (ja sabeu on punyetes és) ens esperaven i ens van portar a la universitat i a les nostres habitacions. El meu company d'habitació és un tiu del Nepal. Jo habia demanat tenir un company coreà, però m'és igual, perquè aquest -que es diu Kumar- és també molt amable i a més gairebé no està mai a l'habitació, perquè està estudiant al laboratori on fa no sé ben bé què. Li he de preguntar.
Després vam anar a la cafeteria, on vaig tenir el primer contacte amb el menjar coreà en terres coreanes (ja n'havia menjat a Barcelona i a l'avió). Tal com m'esparava és picant, i molt similar tant en l'esmortzar, com el dinar, com el sopar: arròs blanc, sopa i condiments (el més típic el Kim-chi, que em sembla que és col... picant). Es fa una mica pesat, la veritat. Almenys a la cafereria de la universitat, si vas a un restaurant (cosa que he fet) és una alotra cosa, perquè tens més varietat i està més bo.
El primer dia destaca també per haver-me dut molts mal de caps a l'hora de trucar a casa, perquè no sabia ben bé com funcionava la targeta que m'havia comprat. Però gràcies a un altre noi molt amable (també del Nepal) i a la Yumi, l'altra noia que ha vingut aquí de l'Autònoma ho vaig poder solucionar.
Al final estava tan neguitós que tot i el cansament que aparentment hauria hagut de tenir em va costar dormir. A més començava a anyorar-me (però ja se'm passarà). També va contribuir al meu insomni l'asfixiant calor que fot aquí. Ara mateix estic a l'habitació amb la porta i la finestra obertes i sense samarreta, com la majoria de la gent.

Què més? Doncs la veritat és que aquests tot just quatre dies han estat tan intensos que hi ha molt a explicar. Miraré de resumir-ho (no vull perdre potencials lectors). He conegut un munt de gent d'un munt de llocs. Del que més hi ha és xinesos. Hi ha una noia de Taiwan que està amoinada perquè ha vingut a aquí a aprendre coreà, però resulta que es passa tot el dia parlant en xinès. També hi ha força gent de l'Àsia de més al sud: Nepal, Índia, Filipines. Els occidentals som una minoria. De moment només he conegut un francès, dues húngares i una russa (si voleu, nois, us en poso una fotografia perquè val la pena). Per suposat, l'endogamia s'ha activat i avui hem anat tots junts (menys una de les húngares) a visitar la ciutat; i cada vegada que veiem algú amb pinta de no ser asiàtic ens hi acostem i els saludem. Som estranys fins a tal punt que anant pel carrer la gent se'm queda mirant i alguns em saluden ("hello" diuen, principalment els nens). I fins i tot un nen se'm va parar l'altre dia al costat i em va tocar el braç per sentir el tacte dels pèls que hi tinc!!
El que no conec encara són coreans. La veritat és que no parlen gaire anglès, i tampoc no tinc la possibilitat de tenir-hi gaire contacte directe, perquè no vaig a classe amb ells.

Ni la universitat ni la ciutat són gaire maques, cosa que m'ha decebut. Però encara em queda molt per visitar. El poc que n'he vist va ser perquè un noi que vaig conèixer a l'Autònoma i que ara està a prop de Seül va venir de visita, i vam anar ell, la Yumi, una professora de castellà que es diu Eva, dues coreanes del departament d'estudis hispànics i jo, a visitar el centre i la zona tradicional, de la que ja us parlaré en un altre moment.

Hi ha més coses a explicar, però ja les aniré dient poc a poc.

dimecres, de setembre 07, 2005

Dia 1

Són les 9 del matí. M'acabo de llevar i encara ni m'he rentat la cara ni he sortit de l'habitació. No volia perdre ni un moment, perquè ja no ens sobra gaire temps. Cap allà a les dotze sortirem cap a l'aeroport i a les 15:30 agafaré l'avió que em durà a Frankfurt, des d'on em dirigiré a Seül.
Abans, però, volia introduir el primer comentari en aquest weblog. Això per dos motius. El primer, que no sé quan podré connectar-me a Internet un cop arribi a Corea per a començar a explicar les meves experiències per allà, i penso que és bo que a la web ja hi hagi alguna cosa per a anar entretenint el personal. El segon motiu és que em sembla oportú fer una petita introducció a aquesta aventura, i el millor moment per a fer-ho és abans que comenci.
Així doncs, el que faré és explicar com he arribar fins aquí, a estar davant l'ordinador escrivint això en aquest set de setembre. Tot va començar en bona mesura fruit de la casualitat. Després d'haver decidit aquest curs passat que volia estudiar Història -una de les meves passions- a la UAB, estava jo un dia a classe d'Història Antiga quan el professor ens va comentar que, per si a algú li interessava, s'estava preparant una assignatura de lliure elecció que tractaria sobre la cultura coreana. (Cal dir, com ell mateix va confessar, que ens deia això perquè era la seva dona, que és coreana, qui hi estava darrera) Poc em sembla que es pensaria ell que la seva crida tindria èxit, però allà estava jo -inconscient de mi- àvid de coneixements, i com que sembla que no en tenia prou amb les classes d'Història, les assignatures virtuals a la UOC dels Estudis Asiàtics i les classes i treballs del Doctorat, vaig decidir que m'hi volia apuntar. Així va ser, i així vaig conèixer la Mihwa, la dona del professor d'Antiga, que és en gran mesura responsable que jo estigui ara mateix aquí (davant l'ordinador, com deia) i per això li dono les gràcies.
Bé, el fet és que un altre dia -aquest cop durant la classe de coreà, tal com pertoca- ens van parlar de la possibilitat d'anar a passar uns mesos a una universitat coreana a través d'un programa de mobilitat de l'Autònoma. En aquell moment jo ja vaig dir que m'hi apuntava amb els ulls tancats, i no he dubtat ni un moment de la meva decisió. I això que el camí fins a aconseguir la plaça va ser llarg i difícil. Hauria pogur ser senzill, però la burocràcia no ho va permetre. Passo ara de relatar els embolics que vaig tenir, entre d'altres coses perquè ni jo mateix m'he aclarit gaire encara. El més important és que finalment em van acceptar (a mi i a una altra noia, la Yumi, de pares coreans) a la universitat de Chonbuk, a Jeonju, amb una mena de beca per la qual vaig allí a estudiar coreà -i potser alguna cosa més- i, a canvi, ells m'ho paguen tot i encara em donen una propina. Un bon tracte, sí senyor.
Més o menys això és el que volia dir aquesta vegada. Ara el que toca és acabar de preparar-me per al gran viatge (i no ho dic només metafòricament, arribaré allà demà per la tarda!). I així que pugui, i espero que sigui aviat, ja us parlaré de l'altre viatge -ara sí, el metafòric. M'hi acompanyareu? ;)

Fins aviat,

JC